Fidelity - Regina Spektor
Ja hi tornem a ser. Primer partit oficial, i ja ens serveixen el plat estrella de la carta. El que va ser damunt el camp un menú degustació digne de 3 estrelles Michelín, va esdevenir una decepció, una altra, a les acaballes del partit.
Barça i Madrid, dues entitats que permanentment estan en l’elit del futbol mundial han arribat al límit. Desgracia o no, entre l’atzar i la qualitat d’ambdós equips s’ha generat un excés d’enfrontaments on pocs han sabut gestionar els sentiments i molts han caigut en la més trista misèria.
Obviaré els fets que van embrutar el final del partit per parlar únicament del joc, d’allò que és futbol i pel qual tots s’hi han de dedicar amb el màxim esforç per assolir els seus “suposats” objectius. Perdoneu abans els possibles tocs irònics que pugui incloure en el text, doncs, comprendreu que l’actitud de molts el passat dimecres em fa despertar instints poc ètics que cal encobrir com sigui.
Em va agradar el plantejament del Madrid, amb una pressió asfixiant que a més va anar acompanyada amb una idea totalment ofensiva, intentant fer-se amb el control del partit. Agosarats o no, van tenir les seves oportunitats.
El Barça, en canvi, encara s’havia de trobar, allà on no arribaven les cames hi arribava el cap, i inclús així, en força ocasions, els descuits van aparèixer.
M’agrada Benzema, la seva verticalitat, la seva fredor, i la seva visió de joc. Aquesta mescla d’apatia i escepticisme combinats amb una finor en el retall i en el toc que fan d’ell un jugador imprevisible i això, per a qualsevol defensa és sinònim de “mal de cap”.
No m’agrada Cristiano, amb unes condicions físiques indiscutibles, i unes aptituds tècniques a l’abast de molt pocs, crec que no sap gestionar les seves característiques en les diverses situacions que se li plantegen als partits. Probablement farà tants o més gols que la temporada passada, mare meva si aprengués a jugar. Una llàstima que es conformi amb el seu egoisme, enguany decorat amb unes ratlles al cap i el coll de la samarreta aixecat a més no poder.
M’agrada Di María pel seu atreviment.
No m’agrada ni Marcelo, ni Pepe, ni Xabi Alonso, ni Kedhira, perquè més enllà de les seves qualitats amb la pilota als peus, poso molt en dubte les seves intencions alhora de recuperar-la. Mai he estat partidari del joc dur, i pel que veig seguiré pensant així durant anys, molts anys. Em sembla ridícul i paupèrrim que hagin de recórrer a aquest tipus de “joc” per intentar aturar al rival, però bé, si comencem així probablement ens acabaríem qüestionant tantes i tantes coses que això es convertiria en un “no acabar mai”.
Crec que el que mai hauria d’acabar són jugadors com Mascherano, l’exemple clar per explicar la diferència entre violència i contundència, entre caràcter i falta de respecte, entre... (a hores d’ara) tenir la filosofia Barça o la filosofia Madrid.
Jugadors com Iniesta, que cauen bé, que no fan soroll i que són respectats allà on vagin, per la seva persona i per la seva qualitat, tal com va quedar demostrada en l’1 a 0 de la tornada on va esborrar els nervis del Camp Nou, va parar el temps i es va plantar davant del seu “amic” Casillas just en el moment on va optar per aixecar la pilota, amb classe, amb fredor, i tal i com és ell, sense fer soroll.
Jugadors com Piqué, defensa amb instint de davanter i ara sembla que se li està desenvolupant la faceta de migcampista assistent amb tocs de màgia.
Jugadors com Messi, que no té llistó, que ningú s’atreveix a dir fins on pot arribar perquè molt probablement acabaria amb qualsevol predicció, i que sense entrenar, a la vegada que sense descans és capaç de treure profit de qualsevol pilotada, de sortejar a qui faci falta, en fi, d’inventar jugades i més jugades, gols i més gols, tan al minut 1 com al 89, tant a casa com a fora, contra el Ceuta i contra el Madrid, però sempre, sempre.... amb la samarreta blaugrana.
Jugadors, sense més.
Obrim la nova temporada, ja sabeu, poc a poc, sense presses, perquè “Córrer és de covards”.
Arnau.
