La final de Wembley ha deixat un altre dels enèsims records en la memòria blaugrana. En el meu cas, i un cop finalitzada la competició i la conseqüent celebració, m’ha regalat una auca magnífica que tant de bo pogués quedar il·lustrada en un simple paper.
La imaginació és versàtil i si s’alimenta amb la màgia del joc col·lectiu blaugrana pot arribar a nivells incalculables. Tranquils no he embogit, poc m’ha faltat. A continuació, i sense ànim de fer-me pesat i empatxar de lletres el que tothom va poder gaudir, resumiré tot el que m’ha deparat aquest gran esdeveniment que, per sort, ha esdevingut meravellós.
Una final, per naturalesa, es mira amb uns ulls diferents, atents a tots els detalls, amb la màxima atenció possible per no perdre’t ni el mínim moviment, ni el mínim canvi. Dit això, entendreu que presti atenció al fet que l’equip de Guardiola gairebé no vegi la llum exterior, a excepció dels entrenaments, durant la seva estada a Londres. Que l’equip de Ferguson, en canvi, intentant evadir la pressió, es dediqui a fer sopars informals, significant això, una altra manera d’unió, de grup, de força.
M’agrada veure les cares dels jugadors en moments tant importants en les seves respectives carreres com a futbolistes. Els rostres dels homes privilegiats de disputar una final somniada per molts i jugada per tots. La cara de concentració de tots ells recorrent la zona mixta fins arribar als vestuaris. L’elegància dels jugadors anglesos vestits de dotze botons amb una rosa que, malauradament per ells, es va pansir a mesurar que va començar el partit. Potser no van tenir present que la bandera anglesa també consta en l’escut blaugrana i que la rosa és un símbol molt arrelat a la nostra terra. Deu ser que Sant Jordi és culé.
No vaig poder veure l’escalfament, però me’l puc imaginar. Mescla d’encoratjament del públic cap als seus jugadors i cares de solemnitat dels protagonistes més actius.
El cas és que l’àrbitre va xiular l’inici del partit i tots estàvem atents a tot el que pogués passar a partir d’aquell moment.
La veritat és que els primers minuts recordaven als de Roma. Si bé ningú va xutar tant com Cristiano, la pressió del Manchester era molt forta, i el Barça, no es trobava gens còmode.
15 minuts d’incertesa blaugrana. A partir d’aquí, cap fred, pilota a terra i a rodar, a controlar a posseir fins la fi. Ja reconeixíem l’equip de sempre, tot feia l’olor de sempre, tot era del color de sempre.
Xavi la rep al mig del camp i la condueix amb la seva elegància habitual, Giggs el pressiona tímidament i el de Terrassa el tempteja amb un seguit de fines fintes per acabar habilitant, amb una passada marca de la casa, a un reaparegut Pedro, que sol a la frontal de l’àrea no va dubtar en definir. Control cop d’ull a la porteria i rematada per baix al pal curt. D’una seguretat insultant.
L’avantatge ens va durar poc, d’una sacada de banda a favor nostre, recuperació de Rooney, doble paret, i definició de killer. En fora de joc, d’acord, però un senyor gol digne d’una gran final.
Fins a la mitja part, monòleg del Barça. Mitja part per a la reflexió per part d’alguns i per a la persistència per part d’uns altres. I resulta que persistint i creient en el que un fa, les coses s’acaben situant allà on els pertoca. Si tenim els considerats 3 millors jugadors d’Europa de la passada campanya, alguna cosa voldrà dir. I si l’Andrés li passa la pilota al Leo i aquest xuta a porteria alguna cosa pot passar. I si veus que el xut sorteja les cames de Vidic i les mans de Van der Saar amb una facilitat exagerada i t’adones que toca la xarxa, penses: ja ho ha tornat a fer.
Un altre cop davant en el marcador, aquesta vegada no se’ns escaparia. Més joc, més domini, més tot.
El Manchester intenta reaccionar fent entrar Nani, una espècie d’alter ego, de Cristiano Ronaldo, segurament amb menys sort. El fet és que en pic va entrar es va trobar davant de Messi, que li va proposar jugar a fet i amagar, que el va temptar amb la pilota i que amb un cop de cos el va anul·lar per complet, es va internar per la banda, va tenir la “santa barra” de fintar el central i de cedir-li la pilota a un sorprès Busquets, que no s’ho esperava i que va fer un mal control. Amb aquestes que la pilota, sortosament, cau, ara sí, als peus de Nani, però aquella no era la seva nit i el seus descuit va fer que Busquets recuperés la pilota de tal manera que la va cedir endarrere, just a la frontal de l’àrea. I allà, de passada, la va rebre l’home dels 40 milions. I aquest home, discutit per molts (m’incloc), es va parar i va dir: jo dec ser aquí per alguna cosa no? I es va retrobar. La va xafar al més pur estil Deco i la va picar amb tota la rosca del món per netejar l’escaire de la porteria. Que vagin servint la sidra, que això ja ho tenim al sac.
Per acabar, minuts de reconeixement per Keita, pel gran capità, i per al jove Afellay.
Final del partit i la quarta Champions per al Barça.
Tots a tribuna i reconeixement per Abidal, l’home més feliç del món.
Visca el Barça i Visca Catalunya.
Arnau.
