L'armari

Mumford & Sons - Holland Road

He mirat el bloc. Des del 17 de maig que no actualitzo. Tenint en compte que l’últim post tractava de la figura de Guardiola, atesa la seva decisió de deixar la banqueta blaugrana, el panorama semblava tètric.

Res més lluny de la realitat.

Evidentment els jugadors, qui més qui menys, eren els mateixos de les últimes 4 temporades. Primer punt per atenuar qualsevol mena d’alarmisme prematur. Contra Tito Vilanova hi jugava el fet d’haver passat sense pena ni glòria per Can Barça quan era jugador, la destresa de Guardiola a l’hora de gestionar una roda de premsa (amb la seva eloqüència característica), i l’expectativa de com li quedaria l’americana la corbata i els pantalons de pinça. Molts seguidors, de ben segur que patien per no veure que la vestimenta li estrenyés excessivament o li quedés dues talles més gran.

A tot això se li podia sumar l’idil·li entre Guardiola i el Dream Team, i la nostàlgia d’una idea recuperada i millorada, de la mateixa manera que innovadora i revolucionària, del futbol de toc.

El de Bellcaire d’Empordà sabia que estava acceptant un repte immens, amb poc a guanyar i molt a perdre. I des del primer dia ho va deixar ben clar, assegurant que qualsevol comparació amb el seu company i predecessor la perdria, i de llarg.

Resulta, però, que en comptes de sotmetre’s al judici de l’americana amb la seva corresponent camisa de botons adornada amb corbatí, el bo d’en Tito va optar per un polo màniga curta i color fosc, a joc amb els pantalons. No li sobrava res i només li faltava una mica d’estil, de saber fer, de saber portar. Un estil que ha anat adquirint amb  sobrietat a l’hora de respondre les preguntes punyents del periodisme esportiu, així com la contundència amb la que ha obrat quan la situació ho ha exigit. Sempre des del respecte, sempre des de l’educació.

A dia d’avui, són pocs els que anhelen la forma de jugar del barça de Guardiola, ja que la del present és un reflex (continuïtat), amb matisos, del que fa quatre anys i mig va arribar com una aposta arriscada i actualment té guanyats tots els cors  dels amants d’aquest esport.

Cert és que, enguany, Valdés està encaixant més del que voldríem. De la mateixa manera, l’equip està marcant més que mai. Les baixes en defensa han posat a prova la immediata presa de decisions de l’entrenador. L’estat de gràcia ofensiu, també. En catorze jornades només han concedit un empat, totalment concebible.

Avui visitem un dels estadis on, estadísticament, al Barça li ha costat sumar. Però, escolteu, no creieu que venint d’on venim i arribats en aquest punt, les estadístiques poden relativitzar-se o fins i tot etiquetar-se de banals?

No tinc cap dubte que, en breu, molts de nosaltres baixarem al bar sabent-nos segurs del nostre equip. Sabent-nos segurs del nostre entrenador. Sabent-nos segurs d’haver recollit l’herència de la millor proposta futbolística. I sobretot, sabent-nos segurs de tenir un futur prometedor, sigui amb americana, polo, o barret de copa.

Arnau

Reconèixer

Tracy Chapman - Talkin' Bout a Revolution

Yann Tiersen - Comptine d'un autre été, l'après midi

L’agraïment, la gratitud

f. [LC] Sentiment afectuós envers qui ens ha fet un bé, un servei, un favor.

Aquest sentiment és el que a mi em desperta la figura de Josep Guardiola. L’entrenador del Futbol Club Barcelona des de la temporada 2008/2009 i fins la fi de la 2011/2012.

Quatre anys que han suposat un abans i que espero tardin en esdevenir un després.

No m’agradaria agrair-li la seva gesta basant-me en els títols aconseguits. Crec que la gratitud va més enllà, és més sensible.

Reconec que la seva contractació com a tècnic del primer equip no em va generar una il·lusió especial. M’explico: el seu bagatge esportiu no anava més enllà d’un ascens de Tercera Divisió a la Segona Divisió B. Sense ànim de desmerèixer aquest fet, el que em generava confiança era el seu origen. Ell venia de la Masia, del futbol formatiu. Va viure una de les èpoques més glorioses de la història blaugrana, va formar part del Dream Team. També n’hi va tocar viure de crues, amb equips més desestructurats, entrenadors mediocres i aficions condemnatòries. Va capitanejar el Barça durant temporades, es va fer estimar com a jugador i un dia, com ara fa unes setmanes va decidir marxar. No el van fer fora, va ser ell qui va creure que la seva etapa havia de tenir un final a Can Barça. L’experiència d’allò viscut se la va posar a la motxilla per anar-la complementant a Itàlia, a Mèxic i al Qatar.

Aquesta classe magistral que les seves aptituds li han permès aprendre és el que em feia realment il·lusió.

Apreteu-vos el cinturó que ens ho passarem bé, va dir.

I per passar-nos-ho bé no era necessari dependre de Ronaldinho ni de Deco. Primer cop a la taula. Per passar-nos-ho bé, primer ho havíem de passar pitjor. L’última temporada de Rijkaard ja havia marcat un precedent. La derrota a Numància en el primer partit de lliga i l’empat al Camp Nou contra un Racing de pa sucat amb oli, semblava que volien mantenir la dinàmica.

Però no senyors. Els engranatges necessiten una mica de temps, certa cura, i molta passió. I el temps va decidir que a la tercera anava la vençuda. La cura va sorgir del contacte entre les botes i la pilota i la passió la van posar els jugadors, el tècnic, i poc a poc (perquè la història no ens ho ha permès fer d’una altra manera) l’afició. 1 a 6 a Gijón i cop d’efecte d’en Pep.

M’agradaria fer un inventari per caracteritzar la seva figura:

A simple vista, en un cop d’ull t’adones que és una persona amb estil. Evidentment per la seva feina no és estrictament necessari però per a la seva concepció global no hi pot faltar aquest toc d’elegància, de pulcritud. Americana, jersei de punt, camisa, màniga llarga, màniga curta, sempre a mida. Fins i tot ha sabut gestionar la seva falta de cabell que temporada rere temporada era més evident, combinant-la amb una barba serrada i carismàtica com tot ell.

Do de la paraula, és polisèmic en tots els sentits. Té múltiples interpretacions, infinites connotacions, però sempre diu allò que vol i de la manera que vol. Amb un repertori lèxic envejable i uns referents literaris, musicals i socials tan nostrats, ha deixat embadalit a uns i altres, ha captivat amb les seves paraules, amb el seu discurs, amb la seva forma de veure les coses, en definitiva amb la seva doctrina. Començant pels seus jugadors, deixant-los clar que qui no volgués formar part de la idea no hi estava obligat, espolsant qualsevol nota dissonant dins el vestidor, any rere any. Posant els punts sobre les “is”, defensant els seus i a ell mateix quan les pedres queien a la nostra teulada.

Sensibilitat, lluny d’empatxar-se de tot el que ha aconseguit sempre hi ha posat cor en tot el que ha fet. Ha plorat pel Barça i amb el Barça. Ha cuidat cada detall, ha mimat a qui ell creia oportú, s’ha deixat aconsellar per aquells que creia que eren els seus valedors.

Dedicació, hores i hores de vídeo, de sessions preparatòries de gestió d’horaris, de tàctica, d’estratègia, de tot.

Respecte, cap als seus jugadors i cap als rivals. S’ha omplert la boca d’elogis cap a uns i altres i en tot moment.

I moltes coses més que en podríem dir i que per no ser més pesat m’abstindré de remarcar.

Em quedo amb un últim aspecte:

Transgressió, amb tot el que ha significat per al Barça durant tot aquest temps ha transgredit gran part dels tòpics, dels mites, i de les lleis més arrelades d’aquest món. Ha assolit el nivell més proper a la perfecció, ha transformat a jugadors com ni ells mateixos es pensaven que podrien canviar, ha ressonat arreu del món, ha estat motiu de plagi i no n’ha exigit els drets, la seva idea ha generat un canvi de paradigma ja sigui per bé (per aquells qui l’han volgut seguir) o per mal (per aquells que s’hi ha oposat). Ha motivat tàctiques impensables i ha esdevingut un dels principals amics i enemics del futbol.

Amic perquè li has donat tot el significat que representa, i enemic perquè li has fet mal, amb la teva perfecció en un món tant macarrònic, instigant a plantejaments antifutbolístics, a actituds lamentables i a accions mereixedores de sanció.

Perquè ens ho fas això Pep?

Arnau

Ambigüitat

U2 - Beautiful day

Ha arribat el moment. Aquell on tot es decideix. Aquell on no es poden escatimar esforços, aquell que no n’entén de mitges tintes.

Vuit dies que separen tres partits. Tres partits que marcaran les aspiracions finals de l’equip. Una oportunitat més per demostrar.

Stamford Bridge ha esdevingut un escenari ambigu en els últims anys. Testimoni del millor i del pitjor. Un 3 a 0 en vint minuts, Gudjohnsen, Lampard i Duff. Un moment de reflexió. Un intent de remuntada i un instant immortal: a la frontal de l’àrea Iniesta la cedeix a Ronaldinho, aquest agafa el rellotge, atura el temps, tempteja a Carvalho una, dues i tres vegades, li roba l’orgull i li cedeix la vergonya fins que decideix executar amb una “burxa” màgica. Les cervicals de Cech ja tenen firma. Després, rematada de Terry mentre Carvalho agafa a Valdés, 4 a 2 i eliminats. Això sí, aquí només es parla de d’Ovrebo, Bussaca i companyia.

L’estadi dels blues també ha presenciat la fi de la carrera futbolística d’Asier del Horno. Mourinho en va ser el botxí i un jove Messi, l’ase dels cops. Un cop de cap d’Eto’o, però, ho va posar tot en ordre.

Per últim ens queda la temporada del triplet. Aquella on ningú recorda el partit d’anada. 0 a 0 i una actuació arbitral al més pur estil britànic. Però bé, anem al gra. Temps de descompte i els locals guanyen per 1 a 0. Mereixien més, probablement. Però el destí, la sort, la insistència, o el que Déu vulgui, va alinear els astres a l’últim moment perquè un seguit de despropòsits permetés que la pilota anés a parar a peus de Messi que amb una passada a la frontal va trobar a Iniesta. Situat en la mateixa posició que Ronaldinho anys enrere (a l’altra porteria), el geni de Fuentealbilla va xutar amb el cor per foradar la porteria i marcar el gol més esperat i desitjat per a tots aquells que vam creure, en la final i fins al final. Un final que marcava l’inici d’una època, l’hegemonia blaugrana va néixer aquella nit, i almenys, fins a la d’avui, seguirà ben present i ben visible.

Ara només cal esperar per veure que ens depara Stamford Bridge, altra vegada.

El que no cal esperar és el comportament i la manera d’afrontar el partit per part dels nostres, oi?

Paciència i fe.

Arnau

Caminem per poder ser

If I rise - Dido ft, A.R. Rahman

10…8…? Es diu aviat.

Qüestió de moments, qüestió d’esperança, qüestió de paciència i, per damunt de tot, qüestió de fe.

Qui es mofa ara d’aquella dita: “els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam.

El que semblava un impossible ara esdevé una possibilitat, complicada, llunyana, però al cap i a la fi, existent.

Si s’assoleix la gesta no em vull imaginar que més es podrà dir del Barça. Si l’equip mor en el camí, tampoc. Perquè sigui com sigui ho farà fidel al seu estil, un estil que es va ferir a Pamplona i que ha tornat amb força. Que es va empatxar contra el Leverkusen i que va donar un cop a la taula a Sevilla. Contra tota crítica, contra tot dubte. I aquesta sensació és impagable.

Per fi ens trobem en una situació d’inferioritat, tard o d’hora havia d’arribar. Benvinguda sigui si és el que ha de ser. Una oportunitat més per demostrar una faceta desconeguda per l’equip, que haurà de mostrar competència fins al final, sense fragilitats i amb contundència. No ens en queda una altra.

No negarem que els títols són la culminació de les coses ben fetes. Coronen a tot aquell qui els aconsegueix. El fet de sentir-te orgullós tot i no aconseguir-ne, també diu molt. L’intent sempre hi ha de ser, l’al·licient mai ha de desaparèixer, de no ser així, ja podríem tancar la barraca.

No sé si es guanyarà la lliga o no. Només sé que hi tinc fe i fins que les matemàtiques no diguin el contrari continuaré esperançat, visionant una nit de transistors a l’última jornada, o una davallada blanca sense precedents.

Els colors, el fanatisme, poden jugar males passades. Els extremismes no acostumen a donar bons fruits. La fe no s’equipara a “ceguera”, l’esperança no equival  a desbordament.

Si ara per ara en tinc és perquè m’han donat motius suficients, perquè el bagatge pesa i el palmarès no desapareix. Perquè la seva ambició és permanent i la manera d’afrontar els obstacles incentiva  a qualsevol.

Potser no la guanyarem, potser la irregularitat ens castigarà, però la gesta l’estem construint des de fa uns anys, i res ni ningú la podrà embrutar.

Quedem-nos amb això, no és un consol, és una realitat, que només ha de fer que servir-nos per creure, per insistir i per cridar ben alt i ben fort que seguim vius, que lluitarem fins on calgui i morirem en l’intent si és necessari, però que mai es posarà en dubte la nostra condició de guanyadors i de seductors. Perquè si parlem de futbol:  el blau i el grana tenen la paraula.

Arnau.

La disfressa de la discòrdia

James Morrison - One life

Retrobar-se, recuperar sensacions, tornar a creure o simplement no deixar de fer-ho.

Quina llàstima, per molts no deixarà de ser un partit de pur tràmit que no suposarà més que tres punts en una lluita impossible per tornar a coronar-nos com a reis de la regularitat. Em sap greu per tots aquells que ahir, sigui per horari, sigui per desencís o sigui per ignorància van deixar d’anar al camp, van tancar la televisió o no es van ni molestar en baixar al bar a veure l’espectacle.

Ens hem malacostumat i costa assumir-ho. L’enemic del Barça en els últims anys ha estat ell mateix, han estat les seves temporades predecessores, les grans gestes aconseguides i la seva constància insultant.

El que són les coses: un València que va plantar cara a les semifinals de copa, va arribar ahir amb una aparent alineació atrevida i va marxar amb la cua entre les cames. Van ser testimonis d’una classe magistral, una més, per si no ho recordàvem. Va arribar el rei Carnestoltes vestit de blaugrana i els va fer una disfressa a mida, amb tots els detalls, i de tots els colors.

La rua va començar amb un petit incident sense més, però que per moments tornava a implantar els fantasmes del passat a l’estadi. 10 minuts més tard els artistes ja estaven a punt.

Iniesta va ser el primer en agafar la tisora. Va fer una passada que va estripar la defensa valencianista, habilitant a Abidal perquè aquest la posés buscant a Messi que després d’un rebot es va fer més petit encara, i més astut si se’n pot arribar a ser més i va picar la pilota per sota les cames de Diego Alves, el millor del València i a la vegada el més exposat.

Busquets es va disfressar de balança. Recolzant, assistint, oferint, i equilibrant. Va agafar les vetes, el cordill i les grapes i va cosir les costures per tal que l’equip fos consistent i elàstic a la vegada, per cuidar les transicions sense estrebades inesperades.

Puyol va optar per l’escut, per la duresa i la contundència, que va atemorir a Soldado, Jonàs i qui es posés per davant.

I finalment Messi, que últimament feia el paper de rodamón, de voler i no poder, d’intentar i no trobar. Doncs bé, ahir va dir que prou, que ell manava i decidia, i va posar els complements. El joc va ser adornat amb els gols, i per últim, després de modelar el vestit del porter ché va optar per posar la cirereta, i el va obsequiar amb  un barret de copa, elegant, subtil, propi de Sirs, Lords i tota l’aristocràcia planetària.

La carrossa va ser gentilesa de la resta de jugadors, Cesc com a punta de llança i Alexis com a pupil més fidel.

I va arribar el moment de firmar la festa, de donar el toc personal a càrrec del que tot ho remena.

El director va jugar els últims minuts per saludar els assistents, per tornar a ser reconegut, i per deixa clar que l’ofici es porta per dins. Sotana marca de la casa i es corre el teló.

Tanta parafernàlia per 3 punts?

I la que faci falta.

Arnau

Creences

It's a process - Jonah Hill/Philip Seymour Hoffman

Feia temps que no tenia una sensació com la que dimecres passat vaig tenir. Una d’aquelles que quasi bé no recordava, però que a la vegada se’m va presentar en forma de déjà vu. Durant quinze minuts la sensació de control, de poder i d’atreviment es va esvair en favor de la inseguretat, la fragilitat i el nerviosisme, tan de jugadors com d’aficionats. Repeteixo, durant quinze minuts.

Ara resulta que, a aquesta sensació, s’hi ha sumat la frustració d’un empat a domicili en un partit, més enllà de la fortuna, disputat. A cop calent tot és fosc, o blanc, segons es miri, o segons es vol que mirem.

Després dels darrers quatre anys, un se n’adona que el crèdit que ha guanyat el nostre equip és més fort que qualsevol cop calent, qualsevol retret, qualsevol error, per part d’uns com per part dels altres.

El pessimisme hauria d’estar condemnat a can Barça. Gairebé el podríem titllar de falta de respecte cap tot allò aconseguit i cap a la manera d’haver-ho aconseguit. Som als inicis de la segona volta, estem a set punts del líder, hem accedit a les semifinals de copa i ens trobem a vuitens de final de la Copa d’Europa. I me’n descuidava, seguim tenint l’equip de SEMPRE, fent front a lesions, a rivals i a factors de tot tipus, com SEMPRE.

La credibilitat és un bé massa preuat com per abandonar-lo a les primeres de canvi. Amb això no vull dir que estigui prohibit patir sensacions de tot tipus, al cap i a la fi no som amos de totes les nostres reaccions, i, creieu-me, no ens agradaria el futbol si res d’això sentíssim, ja sigui per bé o per mal.

Curiosa és la patologia que es viu al voltant de Valdebebas, on un canvi de plantejament d’una setmana a una altra converteix el Reial Madrid d’equip frustrat a equip eufòric. És d’admirar, tenint en compte la seva eliminació d’una competició que segons qui la guanyi, sembla ser que, canvia de valor. El que fa la desesperació.

Que el Madrid ha fet un canvi és indiscutible. Que el Madrid segueix sense saber-li jugar al Barça, també. Ens podran dir que en l’últim enfrontament van disposar de més ocasions, que van ser atrevits, i que ens van posar la por al cos. Són fets contrastables i mitjanament objectius. Però que els quedi clar que una flor no fa estiu, que, com he dit, la credibilitat no sorgeix d’un dia per l’altre, que un se l’ha de guanyar, l’ha de construir, i que d’una setmana per l’altra no existeixen els miracles.

El que és cert i, penso, s’ha de reconèixer, és la seva regularitat. És indubtable que a hores d’ara són clars favorits al títol de lliga. Queda tota una volta, pot passar de tot, però encara que confiem plenament en el nostre equip, sabem que és complicat. Tot i així, no m’agradaria que això transcendís a altres dimensions més que a la que li pertoca.

Em segueixen sobrant arguments per seguir confiant plenament en el meu equip que, torno a repetir, no ha canviat. L’encert és incontrolable, la idea, no. I d’aquesta idea se’n fa la imatge, se’n fa el ressò, que a la llarga esdevé reconeixement. Després de tot el que hem viscut darrerament, un no només s’identifica en el joc, en allò més pràctic, sinó en tot el que això comporta. En el concepte, en la manera, en les formes.

Arribarà un dia que ens veurem superats en el joc, però em costa de creure que ens superin en la idea, en la imatge, doncs som els pioners i propietaris d’aquesta marca registrada que no permet actes incívics, ni fraccions internes, ni filtracions, ni demagògies. Que no n’entén de fanfarroneries i que si per qualsevol motiu es veu immersa en alguna d’aquestes situacions sabrà reaccionar a temps, aplicar la pertinent conseqüència i resoldre-les amb la coherència que sempre ha demostrat.

Em podreu dir empatxat, fatxenda, pedant i petulant, però us puc assegurar que així ho sento i ho crec i que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. 

Visca el Barça i Visca Catalunya

Arnau

El segon, l'imprescindible

Goyte - Somebody that I used to know

Guanyar o perdre, aquesta és la qüestió? Tot és relatiu, s'ha dit tota la vida. Què Messi és el millor del món ningú ho discuteix. Que a tots (la majoria de culers) ens faria gràcia que Xavi fos guardonat com a tal, tampoc.

Relatiu o no, som conscients del que suposa un jugador de les seves característiques per al Barça, i, al cap i la fi, per a Messi. M'abstindré de descriure fil per randa totes les aptituds i condicions que reuneix el cervell blaugrana per dos motius: el text seria inacabable, i encara em deixaria molts adjectius a l'hora d'expressar la grandesa de Xavi Hernàndez.

Avui,a Zurich, ha quedat demostrat, una vegada més, que els jugadors escollits són encara millors si al seu costat tenen acompanyants de primer nivell, de classe preferent, i de comportament exemplar.

Conscients o no, hem de tenir clar, que l'egarenc als seus 31 anys, i amb un palmarès per emmarcar, havent-ho guanyat absolutament tot, mai serà designat com a millor futbolista del món.

I jo em pregunto, i què més dóna? És un reconeixement, és evident. Un reconeixement, que si bé, no se li ha concedit avui, s'ha anat repartint en tants i tants partits disputats, en tants i tants afalacs per part de jugadors rivals, entrenadors, periodistes... En tantes i tantes passades a l'espai, en profunditat, controls orientats, mirades de reüll, visions perifèriques, tocs exquisits i gols, pocs, però bons.

És inevitable pensar que passarà quan li arribi l'hora de deixar els terrenys de joc, quan deixi d'impartir les seves classes particulars de futbol i es dediqui a mirar, aquest cop des de la grada, un esport que ell ha dut a la màxima expressió. No serem dramàtics, La Masia donarà els seus fruits i segur que seran bons, no en podem dubtar. Ara bé, això no treu que d'aquí uns anys ens visiti la nostàlgia i haguem de recórrer a la gran quantitat de vídeos on el mestre Xavi va deixar constància de tot el que va demostrar.

Sí, la sort és que encara li queden uns anys per malacostumar-nos, encara més, a poder ser.

Si nosaltres pensem d'aquesta manera, m'agradaria saber que se sent al formar part del mateix equip on hi juga el millor creador de joc del món. Què deu pensar Messi quan juga amb l'albiceleste i veu que les parets no són precises, que les passades són tallades pels rivals i que la possessió és desconeguda per als seus companys? Què en seria de Sherlock Holmes sense el seu estimat doctor Watson? O del Quixot sense el seu escuder Sanxo Pança?

Amb això no vull dir què Xavi i Messi vagin agafats de la mà, únicament que es valen l'un de l'altre i de la resta de companys per aprofitar tot el seu potencial i seduir a tothom a l'hora de jugar amb una pilota.

No és res més que l'enèsim reconeixement particular que, un servidor, li vol fer a un home que va estar a punt de marxar a Milà, ara farà uns anys, i privar-nos així de tot el seu repertori de recursos, futbolístics i humans. Un home que es va trencar els lligaments del genoll i es va perdre la primera final de la Copa d'Europa que podia disputar. Un home que ha estat pacient, educat, madur, i correcte en tot moment, tant quant jugava de pivot defensiu com quan es va convertir en la referència de la medul·lar blaugrana. Un home que ha esperat el que ha fet falta per tal de recollir els èxits en el moment adequat. Un home que ha esdevingut agent actiu d'un canvi generacional, i fins i tot conceptual, del que avui, els culers, entenem com a futbol.

De res ha servit tot això per ser reconegut amb el màxim obsequi individual. Repeteixo però, que no importa, a efectes pràctics seguirà sent tant bo com fins ara, i, per als més sentimentals, passarà a encapçalar la llista de no-reconeguts més importants del futbol. Serà acompanyat per Redondo, Rijkaard, Sócrates... i tants altres migcampistes llegendaris, que mai van arribar al màxim reconeixement individual, però que a dia d'avui se sentiran orgullosos de ser dirigits per algú que de petit va aprendre a anar sempre amb la pilota i de conservar-la fins l'eternitat.

Relatiu o no, Xavi enamora, per ser com és i per jugar com toca.

Avui, no puc acabar d'una altra manera que no sigui publicant un petit tast de l'exquisidesa del mestre. Per molts i molts anys segueixis sent imprescindible.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.