Sort

 Up in flames - Coldplay

sort

1 1 f. [LC] Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona.

Què i qui determina que és i què no és sort? En què ens basem per jutjar si quelcom ha estat fruit de la casualitat, o mèrit/demèrit d'algú? Som conscients que hi ha coses que no podem controlar, i d'altres que (ens pesi o no) suposen el resultat d'una acció intencionada?

Em faig totes aquestes preguntes després d'escoltar per enèsima vegada les paraules d'un tècnic,al meu entendre, desquiciat, que intenta creure's segur de sí mateix amb un posat xulesc, una mirada hostil i unes respostes que (valgui la redundància) responen a la seva gran capacitat d'inventiva, de desviar l'atenció, de fugir de tots els mals de cap que li comporta un clàssic.

Segon 22 de partit. Gol de Benzema. Sort? En part. L'errada de Valdés és demèrit del porter, una acció mal executada, però sempre controlable. El seguit de rebots següents ja no depenen d'un mateix i responen de manera aleatòria al seguit de cops que rep la pilota que desafia la física i cau a peus del delanter, que no perdona. 1 – 0 afortunats o no, però per avançar-te al marcador la pilota l'has de fer entrar.

Entrada de Messi sobre Xabi Alonso. L'argentí es juga la segona targeta, segons diuen. “Sort que no ens l'han expulsat”, debien pensar molts. No penso igual, en tot moment és una acció punible, com ho va ser. Fernández Borbalán va xiular falta, i cap factor atzarós, aleatori li va impedir treure targeta. No la va treure perquè no va considerar l'acció com a tal. De la mateixa manera que ho va fer en el moment de la protesta de l'argentí minuts abans, on sí va veure la groga, De la mateixa manera que l'entrada de Coentrao al turmell d'Iniesta, o les múltiples de Lass.

Amb això no vull entrar en una comparativa rencorosa a l'hora d'impartir justícia per un i altre equip. Només vull deixar clar que l'àrbitre pita el que creu, doncs, en accions compromeses no existeix un pensament únic irrefutable, i fins ara no conec ningú que m'hagi demostrar el contrari.

Estàvem amb 1 a 0 al marcador. Lluny de decaure, de desistir, el Barça es va reafirmar com el que és, un amant del toc, de la possessió, de l'associació, de la col·lectivització, en definitiva, un enamorat de la pilota. I com a tot grup, sempre hi ha l'artista, l'il·luminat, l'incomprès (doncs, no ens acabem de creure tot el que pot arribar a fer), i com es va comentar molt ahir, l'extraterrestre. Doncs bé, allò que l'artista la rep centrat al seu camp i es mira el panorama. Tot era blanc, o el que per ell és el mateix, tot era franc. Va iniciar una ruta itinerant marca de la casa, sortejant a un a dos i fins a tres contrincants per executar una passada, per tal d'habilitar el “Niño Maravilla” que va desplegar tota la seva potència i velocitat per encarar la porteria i creuar la pilota de manera impecable, i així, aconseguir la igualada.

Mitja part. I molt futbol per veure.

La segona part va suposar una nova classe magistral de control, de pausa, de selecció i sobretot d'unió. Un nom DON ANDRÉS. Amb una primera part realment discreta el de Fuentealbilla s'havia reservat per a la segona part, per al clímax, per al desenllaç, per als moments màgics. Triangulació fracassada al vèrtex de l'àrea madridista que acaba amb un refús de la defensa blanca. I ja és “mala sort” que la pilota caigués en territori de Xavi Hernàndez, que la veu venir, prepara el cos, la postura i estira plàsticament la cama, per sincronitzar un bon xut, que Marcelo el va fer encara més bo. I és que ja és “mala sort” que la pilota s'estavellés a les cames de Marcelo, les mateixes cames que van desencadenar una tangana monumental el passat agost, i que ara, sortosament col·laboraven amb l'etern rival. Sempre amb estil, de tacó, homenatjant el seu difunt compatriota Sócrates. Paradoxal amic Marcelo, paradoxal.

1 a 2 i encara més motius per ensenyar el futbol exemplar que caracteritza el nostre Barça. I allò que l'agada Don Andrés, es rifa un parell de rivals i cedeix la pilota a l'il·luminat, que l'obre a la banda, per tal que Alves executi una centrada d'aquelles que tant trobàvem a faltar, d'aquelles que dibuixen perfectament la paràbola de l'èxit, coronat amb un cop de cap del bentornat Fàbregas, desaparegut a la primera, decisiu a la segona.

1 a 3, el guió de sempre, la història de sempre.

Sorprenents van ser les decisions de Mourinho a mesura que anava avançant el partit. Comptava amb el tercer màxim bolejador de la lliga a la banqueta, jugador que va utilitzar com a tercer canvi, en favor de Kaká i Kedhira. L'un, faltat de ritme, i perdent el gran talent que havia tingut a cada passa que feia. L'altre, un tractor de gran embraçadura i de recorregut limitat, faltat de toc i de visió.

Em va sorprendre també la suplència de Mascherano, al meu entendre, el central més en forma del moment. La veritat però és que Piqué i el gran capità no van desentonar, de cap de les maneres. Em tranquil·litza saber que la intel·ligència del Jefecito sabrà acatar tot tipus de decisions. Em costarà creure el mateix en el cas de Villa. Un home que ho ha guanyat quasi bé tot, i que poc a poc es veu relegat a un clar segon pla en favor d'un jovenet amb ganes de fer les coses ben fetes, que fins i tot li ha pres aquell tant famós qualificatiu de “maravilla”. No ens fallis, David.

Amb els deures fets, la ressaca del partit ha vingut en forma de titulars de diaris d'arreu, debats infructuosos en cadenes de dubtosa imparcialitat, i sentiments de tot tipus.

Nosaltres seguirem rumb al Japó, a reconquistar la Terra del Sol Naixent, a contagiar el futbol d'orient, a impartir noves classes magistrals i a explicar a tots els nens i nenes que els Reis venent d'orient, enguany vestits de blaugrana, carregats d'il·lusió, de ganes de fer les coses bé, i esperem, d'èxits.

I si d'una cosa estic segur ara mateix és que néixer a Catalunya i ser del Barça és “pura sort”. Una sort que no ens prendrà ningú i que perdurarà fins l'eternitat.

Bon Nadal i que els Reis es portin com és degut.

Poc a poc anem fent camí, amb cura però am decisió, amb calma però amb insistència i sempre, sempre sense presses, perquè córrer és de covards.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.

Dubtes, precs i preguntes

Somewhere over the rainbow 

El dubte és tendenciós, i com a tal, tendeix a aparèixer a les primeres de canvi, encara que durant 3 anys t'hagis guanyat la suficient credibilitat, com per estranyar-te sentint comentaris del tot pessimistes, del tot crítics, del tot, siguem clars, inexplicables.

Encara que no sigui el cas, hem de saber que en tots aquests anys de la coneguda "era Guardiola" només fem que malacostumanr-nos. És quasi bé impossible que, tot això que estem veient i vivint, es repeteixi. Estem parlant d'una gesta mai vista, mai aconseguida. Mentalitzem-nos que vindran èpoques dures, on ens haurem d'aferrar a l'èpica a la sort i a la Mare de Déu de Monserrat per intentar tirar endavant els partits. Viurem empats i no com els de la setmana passada, empats on no jugarem bé, on serem més imprecisos que mai, i on es posarà a prova la nostra condició d'aficionats afèrrims i fidels.

Però com dic, no és el cas, és per això que trobo incorrectes els dubtes que han recaigut sobre l'equip del qual fem gala sempre que podem i més. Hem de ser conseqüents senyors. En aquest cas la situació no és finalitza amb un blanc i negre, no tot és sempre un caixa o faixa, sempre hi ha matisos, factors inesperats i, simplement, mals dies.  

És per això que espero que amb el correctiu que el Barça va aplicar a tots aquells que dubtaven del seu potencial, del seu nivell de moral, en definitiva d'ell com a equip, ningú s'atreveixi a dubtar d'aquest conjunt etern.

Gaudim ara que podem, i ja tindrem temps a lamentar-nos a buscar caps de turc on recaiguin totes les nostres frustracions. Siguem intel·ligents, per no dir realistes, i contagiem-nos, d'una vegada per totes, d'aquesta idea, i d'aquest equip. Deixem la hipocresia per a altres, i seguim sense embrutar el nom i el joc del nostre Barça.

Per acabar, vull exposar la meva opinió sobre un dels nous fitxatges vinguts a can Barça. És Cesc Fàbregas, del qual en el seu degut moment vaig dir que era innecessari per al Barça, cosa que no rectificaré, doncs, era una hipòtesi que no es podrà concretar ja que el d'Arenys ha estat fitxat. Ara bé, crec que pocs eren els que creien en una adaptació tant ràpida del jugador en l'equip. Em podran dir que tenia ADN Barça i tot el que vulguin, però després de 8 anys a l'estranger, tornar i jugar de la manera que està jugant és realment sorprenent i personalment admirable. A factors com la pressió, la rapidesa de la pilota, els automatismes propis dels equips i l'associació entre les jugadors, s'hi ha sabut sobreposar amb una gran concentració, una millorada condició física i una excel·lent visió perifèrica. Si a això li sumem la gran faceta golejadora que ha desenvolupat, penso que no hi ha millor adaptació possible.

I dit això, que juguin, que nosaltres ja ens encarregarem de posar-nos el pitet, d'aplaudir, de cridar i de demostrar que som aficionats incondicionals, d'aquells que no dubten dels seus, d'aquells que mai desistirant en l'intent de recolzar el seu equip, d'aquells que sempre es sabran orgullosos del seu Club i del seu país.

Arnau.

Jugadors

Fidelity - Regina Spektor

Ja hi tornem a ser. Primer partit oficial, i ja ens serveixen el plat estrella de la carta. El que va ser damunt el camp un menú degustació digne de 3 estrelles Michelín, va esdevenir una decepció, una altra, a les acaballes del partit.

Barça i Madrid, dues entitats que permanentment estan en l’elit del futbol mundial han arribat al límit. Desgracia o no, entre l’atzar i la qualitat d’ambdós equips s’ha generat un excés d’enfrontaments on pocs han sabut gestionar els sentiments i molts han caigut en la més trista misèria.

Obviaré els fets que van embrutar el final del partit per parlar únicament del joc, d’allò que és futbol i pel qual tots s’hi han de dedicar amb el màxim esforç per assolir els seus “suposats” objectius. Perdoneu abans els possibles tocs irònics que pugui incloure en el text, doncs, comprendreu que l’actitud de molts el passat dimecres em fa despertar instints poc ètics que cal encobrir com sigui.

Em va agradar el plantejament del Madrid, amb una pressió asfixiant que a més va anar acompanyada amb una idea totalment ofensiva, intentant fer-se amb el control del partit. Agosarats o no, van tenir les seves oportunitats.

El Barça, en canvi, encara s’havia de trobar, allà on no arribaven les cames hi arribava el cap, i inclús així, en força ocasions, els descuits van aparèixer.

M’agrada Benzema, la seva verticalitat, la seva fredor, i la seva visió de joc. Aquesta mescla d’apatia i escepticisme combinats amb una finor en el retall i en el toc que fan d’ell un jugador imprevisible i això, per a qualsevol defensa és sinònim de “mal de cap”.

No m’agrada Cristiano, amb unes condicions físiques indiscutibles, i unes aptituds tècniques a l’abast de molt pocs, crec que no sap gestionar les seves característiques en les diverses situacions que se li plantegen als partits. Probablement farà tants o més gols que la temporada passada, mare meva si aprengués a jugar. Una llàstima que es conformi amb el seu egoisme, enguany decorat amb unes ratlles al cap i el coll de la samarreta aixecat a més no poder.

M’agrada Di María pel seu atreviment.

No m’agrada ni Marcelo, ni Pepe, ni Xabi Alonso, ni Kedhira, perquè més enllà de les seves qualitats amb la pilota als peus, poso molt en dubte les seves intencions alhora de recuperar-la. Mai he estat partidari del joc dur, i pel que veig seguiré pensant així durant anys, molts anys. Em sembla ridícul i paupèrrim que hagin de recórrer a aquest tipus de “joc” per intentar aturar al rival, però bé, si comencem així probablement ens acabaríem qüestionant tantes i tantes coses que això es convertiria en un “no acabar mai”.

Crec que el que mai hauria d’acabar són jugadors com Mascherano, l’exemple clar per explicar la diferència entre violència i contundència, entre caràcter i falta de respecte, entre... (a hores d’ara) tenir la filosofia Barça o la filosofia Madrid.

Jugadors com Iniesta, que cauen bé, que no fan soroll i que són respectats allà on vagin, per la seva persona i per la seva qualitat, tal com va quedar demostrada en l’1 a 0 de la tornada on va esborrar els nervis del Camp Nou, va parar el temps i es va plantar davant del seu “amic” Casillas just en el moment on va optar per aixecar la pilota, amb classe, amb fredor, i tal i com és ell, sense fer soroll.

Jugadors com Piqué, defensa amb instint de davanter i ara sembla que se li està desenvolupant la faceta de migcampista assistent amb tocs de màgia.

Jugadors com Messi, que no té llistó, que ningú s’atreveix a dir fins on pot arribar perquè molt probablement acabaria amb qualsevol predicció, i que sense entrenar, a la vegada que sense descans és capaç de treure profit de qualsevol pilotada, de sortejar a qui faci falta, en fi, d’inventar jugades i més jugades, gols i més gols, tan al minut 1 com al 89, tant a casa com a fora, contra el Ceuta i contra el Madrid, però sempre, sempre.... amb la samarreta blaugrana.

Jugadors, sense més.

Obrim la nova temporada, ja sabeu, poc a poc, sense presses, perquè “Córrer és de covards”.

Arnau.

Auca (aires de Wembley)

La final de Wembley ha deixat un altre dels enèsims records en la memòria blaugrana. En el meu cas, i un cop finalitzada la competició i la conseqüent celebració, m’ha regalat una auca magnífica que tant de bo pogués quedar il·lustrada en un simple paper.

La imaginació és versàtil i si s’alimenta amb la màgia del joc col·lectiu blaugrana pot arribar a nivells incalculables. Tranquils no he embogit, poc m’ha faltat. A continuació, i sense ànim de fer-me pesat i empatxar de lletres el que tothom va poder gaudir, resumiré tot el que m’ha deparat aquest gran esdeveniment que, per sort, ha esdevingut meravellós.

Una final, per naturalesa, es mira amb uns ulls diferents, atents a tots els detalls, amb la màxima atenció possible per no perdre’t ni el mínim moviment, ni el mínim canvi. Dit això, entendreu que presti atenció al fet que l’equip de Guardiola gairebé no vegi la llum exterior, a excepció dels entrenaments, durant la seva estada a Londres. Que l’equip de Ferguson, en canvi, intentant evadir la pressió, es dediqui a fer sopars informals, significant això, una altra manera d’unió, de grup, de força.

M’agrada veure les cares dels jugadors en moments tant importants en les seves respectives carreres com a futbolistes. Els rostres dels homes privilegiats de disputar una final somniada per molts i jugada per tots. La cara de concentració de tots ells recorrent la zona mixta fins arribar als vestuaris. L’elegància dels jugadors anglesos vestits de dotze botons amb una rosa que, malauradament per ells, es va pansir a mesurar que va començar el partit. Potser no van tenir present que la bandera anglesa també consta en l’escut blaugrana i que la rosa és un símbol molt arrelat a la nostra terra. Deu ser que Sant Jordi és culé.

No vaig poder veure l’escalfament, però me’l puc imaginar. Mescla d’encoratjament del públic cap als seus jugadors i cares de solemnitat dels protagonistes més actius.

El cas és que l’àrbitre va xiular l’inici del partit i tots estàvem atents a tot el que pogués passar a partir d’aquell moment.

La veritat és que els primers minuts recordaven als de Roma. Si bé ningú va xutar tant com Cristiano, la pressió del Manchester era molt forta, i el Barça, no es trobava gens còmode.

15 minuts d’incertesa blaugrana. A partir d’aquí, cap fred, pilota a terra i a rodar, a controlar a posseir fins la fi. Ja reconeixíem l’equip de sempre, tot feia l’olor de sempre, tot era del color de sempre.

Xavi la rep al mig del camp i la condueix amb la seva elegància habitual, Giggs el pressiona tímidament i el de Terrassa el tempteja amb un seguit de fines fintes per acabar habilitant, amb una passada marca de la casa, a un reaparegut Pedro, que sol a la frontal de l’àrea no va dubtar en definir. Control cop d’ull a la porteria i rematada per baix al pal curt. D’una seguretat insultant.

L’avantatge ens va durar poc, d’una sacada de banda a favor nostre, recuperació de Rooney, doble paret, i definició de killer. En fora de joc, d’acord, però un senyor gol digne d’una gran final.

Fins a la mitja part, monòleg del Barça. Mitja part per a la reflexió per part d’alguns i per a la persistència per part d’uns altres. I resulta que persistint i creient en el que un fa, les coses s’acaben situant allà on els pertoca. Si tenim els considerats 3 millors jugadors d’Europa de la passada campanya, alguna cosa voldrà dir. I si l’Andrés li passa la pilota al Leo i aquest xuta a porteria alguna cosa pot passar. I si veus que el xut sorteja les cames de Vidic i les mans de Van der Saar amb una facilitat exagerada i t’adones que toca la xarxa, penses: ja ho ha tornat a fer.

Un altre cop davant en el marcador, aquesta vegada no se’ns escaparia. Més joc, més domini, més tot.

El Manchester intenta reaccionar fent entrar Nani, una espècie d’alter ego, de Cristiano Ronaldo, segurament amb menys sort. El fet és que en pic va entrar es va trobar davant de Messi, que li va proposar jugar a fet i amagar, que el va temptar amb la pilota i que amb un cop de cos el va anul·lar per complet, es va internar per la banda, va tenir la “santa barra” de fintar el central i de cedir-li la pilota a un sorprès Busquets, que no s’ho esperava i que va fer un mal control. Amb aquestes que la pilota, sortosament, cau, ara sí, als peus de Nani, però aquella no era la seva nit i el seus descuit va fer que Busquets recuperés la pilota de tal manera que la va cedir endarrere, just a la frontal de l’àrea. I allà, de passada, la va rebre l’home dels 40 milions. I aquest home, discutit per molts (m’incloc), es va parar i va dir: jo dec ser aquí per alguna cosa no? I es va retrobar. La va xafar al més pur estil Deco i la va picar amb tota la rosca del món per netejar l’escaire de la porteria. Que vagin servint la sidra, que això ja ho tenim al sac.

Per acabar, minuts de reconeixement per Keita, pel gran capità, i per al jove Afellay.

Final del partit i la quarta Champions per al Barça. 

Tots a tribuna i reconeixement per Abidal, l’home més feliç del món.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.

Som un

Hegemònic tot plegat.

Al meu entendre:

1 - Victor Valdés: madur, gran joc de peus, pacient en l'1 contra 1, gran capacitat de reacció, molta força mental, bons reflexos. Progressió estratosfèrica en els últims anys, consolidació a nivell internacional com un dels millors porters de la història i del Barça. Qui ens ho havia de dir, quan Van Gaal el volia retornar al filial, que el de l'Hospitalet acabaria fent-se amo i senyor de la xarxa blaugrana.

2- Daniel Alves: esbojarrat, en la forma de ser, en la forma de jugar. Costarà trobar-li relleu. La seva irresponsabilitat defensiva es transforma en aportació atacant, els seus descuits del lateral de la banda es converteixen en punyals ofensius a més no poder. De centrades irregulars i de recorregut incalculable ho dóna tot al camp. Sonarà a tòpic, però, no podem negar que la seva bogeria és una de les claus del sistema de joc que ens està donant tants i tants fruits. Obrigado. Visca la mare que et va parir.

3- Gerard Piqué: el central del món, va dir algú. Poc li falta. Posicionament exemplar, atreviment, desembossador, combinatiu, i el que vulgueu. Si algun dia ha estat més lent, més imprecís, més despitat que d'altres, se li pot perdonar. Culé radical, amic de mans, d'escuts i de petons i si és contra el Madrid o l'Espanyol, el "pobre", no s'ho pot acabar. Sabia decisió la de tornar casa per demostrar la teva vàlua. 

5- Carles Puyol: a temps. Sembla mentida, però l'edat passa per a tot i per a tots. El capità però, protagonista de les èpiques més recordades ha tornat quan se l'ha necessitat. Braçalet al braç i a liderar, a mossegar a marcar territori i a fer el que faci falta per seguir imperant. 

6- Xavi Hernàndez: panoràmic. Alliçonador, director, assessor, conseller, mestre i doctor "honoris causa". El futbol l'ha contractat per dur a la pràctica els manuals d'allò ben fet, d'allò correcte, d'alló perfecte. Xavi és pivotació, control, passe, mirada de reüll, giravolta. Xavi és brúixola, timó i capità. 

7- David Villa: entregat. Encertat o no, alliberat o impotent. Arribar al Barça i entendre el teu rol dins l'equip mai és fàcil, sobretot per als jugador que venen amb un "catxé" digne d'admiració (que li preguntin a Ibrahimovic o a Henry). Adaptar-se a la banda, acceptar els canvis i simplement no alçar la veu ni crear controvèrsies internes l'honra. Professional.

8- Andrés Iniesta: dolç. Potser no ha estat tant fresc com abans del seguit de lesions que li ha tocat viure. Venint d'un Mundial on no estava al 100% potser ha jugat en contra seva. Per sort, contra l'Espanyol fa pocs dies, vam poder veure a "Don Andrés" en estat pur. Conduint, inventant, combinant i marcant. Innocència, bonhomia, solidaritat. Fill d'UNICEF i de tots.

9- Bojan Krkic: desafortunat. Ha tingut minuts, alguns més aprofitats que d'altres. La mala sort ha volgut que es perdés el tram final de temporada. L'esperança és l'últim que es perd, i jo encara confio en aquell nen que amb 16 anys treia les castanyes del foc a Frank Rikjaard a Espanya a Europa i on fés falta. Sort.

10- Lionel Messi: infinit. Ningú arribarà a ser com ell. és una llàstima perquè el futbol serà etern i ell algun dia haurà de penjar les botes. Resem perquè sigui d'aquí molts anys, perquè realment serà trist, molt trist. Sense pressió, sense por, sense res i amb tot. Les enciclopèdies ja s'encarregaran de la resta, quina feinada els espera. El futbol és teu.

11- Jeffren Suàrez: limitat. Pocs minuts, lesions. Gran velocista, poca cosa més. Sempre podrà dir que ha jugat en el millor equip del món i que el seu nom encara ronda per l'atmosfera d'Abu Dabi.

13- José Manuel Pinto: protagonista. Simulació de fores de joc, i advertències en forma de bufetades, fan d'aquest home un personatge encara més pintoresc. Jugador de vestidor, motivador, amic. I gran porter.

14- Javier Mascherano: jefe. Integrat, líder, guanyador. Calculador, intel·ligent, pensador. Robador, jugador, tocador. Assegurança de vida. Agressivitat, contundència i netedat. Compromís i professionalitat. El millor fitxatge dels últims temps.

15- Seydou Keita: amable, respectuós. Home de fe. Golejador. Gentil. He de confessar, que és un dels jugadors pels quals m'alegro més quan marca. Les seves celebracions indiquen inequivocament que s'ho mereix. Tot i més. Cal aprendre'n de persones com ell, de veritat. Keita és comportament.

16- Sergio Busquets: polifacètic, polivalent. Provocador, descarat, sacrificat. El millor en transició defensa-atac. La balança perfecta per al Pep Team. Veterà de 22 anys. Fredor i tranquil·litat i sempre al servei de l'espectacle. Sotanes, croquetes i un repertori inacabable de recursos que esgota l'amor propi rival.

17- Pedro Rodríguez: intermitent. Després de les seves dues primeres temporades, el pavelló era molt alt. Consolidat mundialment i potser carregat de partits. Tot i així, el seu esfoç, sacrifici i compromís no es poden posar en dubte. És el jugador perfecte pel sistema. Humil.

18- Gabriel Milito: desafortunat. El Mariscal no troba el ritme i les lesions són el seu principal enemica. Per sort sempre ens quedarà la seva sabiduria, i l'assessorament que imprimeix a tot el vestidor.

19- Maxwell Andrade: irregular. Partits de tot i de res. Va arribar com a "ganxo" per fitxar Ibrahimovic, i s'ha guanyat la permanència en el millor equip que hagi somiat. Gran decisió per acabar la seva carrera.

20- Ibrahim Afellay: sorprenent. En fase d'adaptació i millorant. Cara de bon nen, i sprint assassí. Xut exterior i amant de la conservació. Donem-li temps, crec que ens ho retornarà gratament.

21- Adriano Correia: inesperat. Pocs minuts a l'inici, motls al final (exceptuant lesions), complidor, agosarat i atrevit. Bon complement per la banda.

22- Eric Abidal: amo i senyor. La seva millor temporada amb el Barça que ni una malaltia greu ha pogut esguerrar. S'ha sobreposat a tot i a tothom. S'ha guanyat l'estima de tot el futbol. Gran Abi.

23- Andreu Fontàs: beneficiat. La baixa d'Abidal li ha obert les portes, i sembla ser que s'hi ha trobat bé. Un dels molts canterans que intentaran seguir amb l'hegemonia blaugrana.

Visca el Barça.

Arnau.

Wait for us

De records, tots en tenim. Bons, dolents, ambigus…, però en tenim. No és d’estranyar, doncs, que un club amb 112 anys d’història també tingui, al seu arxiu, moments i moments als quals recórrer per poder entendre, en la mesura possible, perquè les coses són com són, perquè les persones som qui som.

Pot semblar paradoxal dir que no em ve de gust parlar de futbol, pragmàticament parlant, em refereixo a allò palpable, allò recent, allò (siguem clars) d’anit. Penso que l’empatx de derbis ha anat en tot moment contra el futbol, que n’ha estat el principal ressentit. Per això, en tant que puc, m’agradaria parlar del que queda, d’allò que és vàlid a efectes pràctics, que en definitiva és el que a la majoria ens commou. Som a Wembley i això, malgrat que a alguns els pesi, no ens ho prendrà ningú.

Ens ha costat, ens ho hem treballat, ningú ens ha regalat res, i repeteixo, ningú. Com que l’objectivitat universal és una farsa, qui mana és qui decideix. Els jugadors al camp, l’àrbitre sancionant allò que considera mereixedor de ser sancionat, i els entrenadors, que manen a la banqueta i al vestidor. Punt i final, no hi ha més. Les lamentacions queden en un tercer pla, per uns i per altres, i com que lamentar-se és gratuït, lamentem-nos tant com vulguem, però tinguem ben present que a efectes pràctics, tot seguirà el seu decurs.

He començat parlant del record i no voldria deixar-lo de banda. La paraula Wembley, per als culers, està plena de connotacions positives: 1992. 20 de maig. Samarreta taronja. Dream Team. La Sampdoria del gran Pagliuca. Pròrroga. Falta. Toca Stoichkov, xafa Bakero, pica Koeman. Gol. Celebració. Mans a la cara. Plors. Final. Europa. La taca blanca a la punta de la bota dreta l’holandès. La punta de la sabata dreta de Cruyff enganxada al saltar la tanca publicitària. Celebració. Alexanco. Copa. Amunt. Ben amunt. La primera de moltes. El principi de tot.

Perquè no ho tornem a intentar?

El 28 de maig de 2011 la història ens torna a citar.

Us en debem una, i aquests no fallen (Josep Guardiola, maig de 2010)

Arnau.

Que no sigui...

Que no sigui per no haver-ho intentat.

Que no sigui per haver renunciat als nostres principis.

Que no sigui perquè la violència s’hagi imposat a l’elegància.

Que no sigui perquè la pilota no hagi tingut moviment.

Que no sigui perquè el talent no hagi existit.

Que no sigui perquè el protagonisme hagi estat a les banquetes.

Que no sigui per haver perdut els papers.

Que no sigui per haver deixat de ser el referent on la majoria ens fixem a l’hora de valorar què és bo i què és dolent en això del futbol.

Que no sigui per haver caigut en la desesperació.

Que no sigui per no haver aixecat el cap en moments que ho requerien.

Que no sigui per la falta de companyonia.

Que no sigui per no haver estat, per deixar de ser, per morir ofegats, per desistir, per no persistir ni per tantes altres coses que el nostre equip desconeix. Perquè quan un té una idea i hi creu fins a l’eternitat, evidentment que no es convertirà en invencible, però segur que en el seu vocabulari no existirà la paraula rendició.

Per tot això, que no sigui.

I si és, només em quedarà dir, una i altra vegada, i sense cap mena de retret:

Visca el Barça.

Arnau.

Acords per recordar

Beyoncé – Hello - Instrumental (spotify)

http://www.youtube.com/watch?v=oDkQoQCy9jg (youtube)

Silenci, l’actuació és a punt de començar. Els aplaudiments són secundaris, l’atenció es centra en l’escenari, en l’oïda o en el que faci falta per entrar en una altra dimensió. La dimensió del so, del ritme, del tempo (per als més teòrics)...

Música clàssica, pop, rock, house, jazz, chill out, salsa,  soul, heavy metal o  un madrigal, tant se val. N’hi ha per tots i ens cal estar preparats.  És essencial posar-hi els cinc sentits, i, en cas necessari, el sisé.

La tonalitat, la melodia, el cànon, la instrumentació, la lletra... En definitiva, la tècnica, l’harmonia i la totalitat del que prenem com una cançó fan despertar involuntàriament en nosaltres una sensació de plenitud al descobrir la màgica influència que tenen sobre la nostra persona.

Curiós és el cas del panorama musical actual. Al capdavant de les llistes més comercials, sembla ser que, impera un nou gènere musical. La combinació entre pop, rock, i rap/hip hop ha esdevingut una sorpresa i, basant-nos en l’èxit obtingut, benvolguda, com dirien els Manel. Les etiquetes identificadores del nou fenòmen són diverses i sembla que la que guanya més força és la de mashup, entenent-la com a una hibridació genèrica entre dues cançons o estils musicals. Un dels seus màxims exponents és Armando Christian Pérez més conegut com a Pitbull, sens dubte, un personatge pintoresc. Se’l defineix com a cantant, qualitat de la qual discrepo totalment, cosa que fa trontollar tots els fonaments de la història de la música. Amb frases tant emprenedores com “I know you want me”  “Dale!” “Sube sube, hasta las nubes” o “Rumba, siiii, ella quiere su rumba como?”  ha captivat a mig món, amb la col·laboració inestimable de cantants que fins ara havien triomfat en solitari com Usher, Rihanna i qui sap quants més. Estrany tot plegat...

Que s’aturi la funció! No es tracta d’un entreacte, sinó  d’uns segons per reflexionar. Qui ha deixat en llibertat a tota la colla de ‘’dj-predadors’’ que s’han apuntat a la festa moldejant i fent-se seves  les creacions dels 80-90? Algú pot respondre?  ‘’Música de llauna’’ diria el meu pare.   

On queden tots aquells Serrats, Llachs, Raimons i companyies que varen promocionar la música d’autor en una època propícia per fer tot el contrari? On resten els “Que tinguem sort”, “Cançó de matinada”, “L’estaca”, “Al vent”... o no cal que siguin de casa, fenòmens, segurament més mediàtics com ara The Boss Springsteen o tants altres que puguem recordar. La música d’autor en general, fent menció especial a tota aquella reivindicativa, amb afany de lluita, de canviar quelcom.

Arribats en aquest punt, avui, els dos creadors d’aquest text, que amb més o menys fortuna serà llegit per uns pocs, us proposem algun dels temes que queden en la nostra memòria i que de tant en tant truquen a la porta per tal que els donem la benviguda per enèsima ocasió.

Avui som dos, emulant, esperem que amb major sort, aquest nou estil musical del qual hem parlat al llarg del text, conscients però, de no fer cap destrossa més enllà de les nostres humils opinions.

Així doncs us deixem amb les nostres propostes:


Your Body is a Wonderland (John Mayer, 2003)

Cant de l'enyor (Lluís Llach, Marina Rossell i Mª del Mar Bonet, 1985)

Escrit gentilment per Núria Pulido i Arnau Martí

Arenga

Deixarem d’existir durant 18 dies i 18 nits. Somiarem com mai ho hem fet fins ara. Un seguit d’emocions atemptaran contra la nostra persona. Restarem atents a cada pas, a cada moviment, a cada detall, a cada instant per no perdre’ns en el camí, un camí que pot esdevenir memorable o detestable, però que al cap i a la fi serà únic perquè no  tenim cap precedent que ens indiqui el contrari.

Davant d’una situació com aquesta molts pensaran en la prudència, en el fracàs, en la frustració, en la impotència. Altres en canvi es llençaran a la piscina, s’embenaran els ulls o posaran les mans al foc apostant per l’optimisme desfermat, la eufòria desmesurada, inclús, rosant la prepotència.

Considero que comparteixo atributs d’ambdues apostes, però més enllà d’aquestes, crec que el que realment ha d’imperar en les nostres ments i en els nostres cors és, per damunt de tot, la il·lusió. Il·lusió per poder presenciar una possible fita mai recordada, mai produïda, mai, fins i tot, pensada.

Algú dubta que en qualsevol dels 4 partits el nostre equip no renunciarà a la seva manera de jugar? Algú dubta que els nostres jugadors ho donaran tot per intentar assolir la fita que se’ls presenta? Algú dubta que tot i perdre algun partit els nostres jugadors sabran sobreposar-se?

Espero que per a tots aquells qui compartim un mateix sentiment no suposin més que un seguit de preguntes retòriques les quals no necessiten resposta.

Jo ho deixo aquí, doncs, m’han vingut a buscar. La il·lusió ha trucat a la meva porta i diu que el camí que hem de recórrer és molt llarg i que hem d’estar preparats. Li faré cas perquè sé que és autèntica, que es prometedora, i aquesta, és de les que mai defrauda.

I és així com m’agrada a mi, i no en sabria dir res més, canto i sempre em sabré: malalt d’amor pel meu país [i pel meu equip].

Visca el Barça i Visca Catalunya.

"Who am I?" "I am a champion"

Arnau

Recepta antidepressiva: memòria blaugrana

Comencem amb una instrumental de One Republic: Good life

Després d’aquesta última jornada se’ns presenten dies més tranquils, que no per això volen dir, millors. Seleccions, partits amistosos (fins i tot, de costellada), alguns fins i tot ho anomenen “bolos” emulant les diferents actuacions orquestrals de la temporada.

Atzar o no m’he trobat que, tot i la falta d’emoció futbolística, segueixo envoltat de futbol i de Barça. Estic enmig d’una aventura viscuda per Antoni Bassas, que “A un pam de la glòria” narra la seva experiència des del moment en que ens va fer un favor a tots i es va posar davant d’un micròfon per transmetre’ns, de la millor manera possible, el dia a dia blaugrana. Des de l’ “Urruti T’estimo”, el “Motí de l’Hesperia”, el “3-0 del Goteborg”, passant per l’arrogància alemanya d’un Schuster exagerat, l’entrada esgarrifosa de Goicoetxea al turmell de Maradona, fins a la temporada en que Migueli va mamar banqueta durant totes les jornades i Lattek va decidir posar-lo de titular en una final. Em quedo aquí, perquè encara em queden pàgines per devorar i, sobretot, per aprendre.

Em situo en el dia d’ahir, on vaig poder presenciar una classe magistral de retòrica, de discurs, de “vocabulari”, de “transmissió”, i qui millor per impartir-la que la veu dels últims 40 anys de futbol en català. Joaquim Maria Puyal, va fer de tot, parlar (evidentment), cridar, conversar, reflexionar, apel·lar, remetre a temps passats, preveure situacions futures, el que vulgueu, però sobretot va fer “gaudir”, i de quina manera! Tractant aspectes tant importants sobre com entretenir l’oient, com ser part del seu interès, com atraure’l amb estil, com fer-lo partícip d’uns arguments futbolístics dignes de ser admirats.... i més i més i més.

Més enllà de la qualitat discursiva del mestre Puyal (que ningú posa en dubte), l’he esmentat pel simple fet de que poder veure’l i escoltar-lo ja em va generar una idea o atmosfera de Barça. És per això, repeteixo, que tot i la parada futbolística, gentilesa de “FIFA & Associated”, no he tingut l’oportunitat de desesperar-me per la falta de bon joc, espectacle i màgia que ens deparen els propers dies. Potser després d’això se m’acaba la sort i entro en depressió profunda, a saber. De totes maneres, crec que no em passarà perquè tinc un remei (res de l’altre món) que ho impedirà, i amb escreix diria jo. Per aquells que us sentiu afectats per la patologia descrita anteriorment us proposo, us encomano, per no dir us obligo, a recordar vells temps de la memòria blaugrana. Alguns comentats a l’inici d’aquest escrit, i altres que gairebé no cal ni expressar en paraules. Us emplaço a Youtube, DVD's recopilatoris, llibres commemoratius, il·lustracions de tot tipus, fins i tot cintes VHS, en blanc i negre, el que preferiu i del que pugueu disposar. Ens trobem en una època molt dolça quant a títols, joc, i conseqüentment, ambient i optimisme, i no per això ens em de conformar. Cal repassar moments mítics de la història viva del Barça, a la vegada que moments més durs i cruels de la mateixa, potser així podrem arribar a fer-nos una petita idea de perquè a dia d’avui som MÉS QUE UN CLUB.

No me’n puc estar de nombrar-ne uns quants, i permeteu-me que siguin dels bons, com bé ho és el gol de Johan Cruyff vers l’Atlético de Madrid on després d’una centrada de Reixach va rematar amb la cama dreta ajudant-se d’un salt volador històric i etern. El gol de Maradona al Bernabéu pixant-se al porter, esperant descaradament al central, deixant-lo en evidència amb un últim retall per marcar un dels gols més humiliants que ha patit la casa blanca. La parada d’un penal contra el Valladolid per part d’Urruti que ens va donar una lliga. El remat de cap del “menut” gran capità Bakero a Kaiseslautern classificant-nos per la següent eliminatòria de la Lliga de campions. L’esquadra d’Stamford Bridge foradada pel nostre estimat Don Andrés al temps afegit de les semifinals de l’any passat. Les dues assistències de Henrik Larsson a la final de París per tal d’aconseguir la tant desitjada segona Champions. El gol de Ronaldinho enfront el Sevilla aquella mitjanit de setembre, on va sortejar dos rivals abans d’inventar-se un xut de 40 metres per emmarcar i per fe bona aquella tant famosa afirmació de l’HA NASCUT UNA ESTRELLA.  Els 6,7,8, 9? O els que hagués volgut, tocs que va fer el Gaúcho contra l’Atlètic Club, esgotant la baba de tota la “culerada” que reclamava pitet davant de tanta fantasia. O la remuntada apoteòsica del Barça de Robson contra l’atlètic de Pantic, que va acabar amb una xarxa de SOS MACANUDO PIZZI per posar el definitiu 5 a 4 al marcador. La xilena perfecta de Rivaldo contra el valència als últims minuts d’una lliga on finalment ens vam classificar per tornar a jugar a Europa. La jugada de Messi contra el Getafe (la tenim present oi?) no ens allargarem.  Fins i tot algun toc d’esperó del gran Kubala que , un servidor, no ha vist jugar mai, però que en té prou en escoltar tot el que d’ell se’n va dir per imaginar-se la magnificència de les seves accions, i és per això que avui la cançó parla d’ell, i per extensió, de tots aquells capaços de marcar la diferència i d’escriure amb lletres daurades tantes i tantes pàgines de grandesa blaugrana.

Ho deixaré aquí, perquè m’estic fent pesat a mi mateix, cosa que m’agrada, ja que és senyal que els moments màgics per recordar són inacabables i que per tant mai podrem dir que el nostre Barça té un límit, perquè realment, ell d’això no n’entén.

Us deixo amb un petit tast d’una gran temporada, abans però, i per tal de prevenir els efectes de l'emoció us recordo que fa falta mocadors, pitet i barret per rendir homenatge a aquestes imatges. Ara sí, el triplet:

Arnau.

Crònica d'una victòria soferta

La setmana passada a Mallorca, avui a València. Em valdré de la cançó Focs Artificials, d'Antònia Font, per donar el ritme que li ha faltat al partit d'avui i molt probablement a l'escrit que procedeix a continuació.

Guardiola, coma entrenador, no ha guanyat mai a Mestalla. Emery no ha guanyat mai al Barça.

L'11 del València: Guaita; Ricardo Costa, Dealbert, Stankevicius, J.Alba; Banega, Tino Costa, Joaquín, Mata, Mathieu y P.Hernández.

L'11 del Barça Pinto, Dani Alves, Piqué, Abidal, Adriano, Mascherano, Busquets, Xavi, Iniesta, Villa i Messi.

Impressió de l’alineació ché: Gran porter, defensa fràgil, per la poca connexió entre els centrals i per les constants incorporacions a l’atac del lateral esquerre Mathieu. Pivots tocadors, res de contenció, Banega: anàrquic i inventor; Tino costa: potent i finalitzador, poden acusar la poca capacitat defensiva al centre del camp. A la mitja punta Mata, a priori, el gran perill valencianista, molt de compte a les jugades de contraatac. Als extrems Jordi Alba, amb només 21 anys, titular en un partit dels “grans”, i Joaquín, el rejovenit, ha trobat el gol que feia anys que se li resistia. En punta, Pablo Hernàndez, posició anti-natural, hàbil i definidor. PD: Compte amb les centrades des de l’esquerra per part de Mathieu.

Impressió de l’alineació culé: Pinto em transmet tranquil·litat mentre no es confiï amb els peus. La defensa, de moment incògnita, amb Alves, ofensiu com sempre, serà interessant veure qui estira més, si el brasiler o Mathieu. Els centrals, Piqué, esperem que avui actuï amb la rapidesa que li ha faltat darrerament, i Abidal/Busquets, si juga el francès la defensa tindrà un guardaespatlles de luxe, si juga el de Badia acumularem més sortida de pilota des de l’inici, a l’esquerra presumiblement Adriano, esperem que mostri la confiança suficient com per desenvolupar un paper correcte a la banda. Al mig del camp, el Jefecito, per fi en un partit que li exigirà demostrar les seves aptituds, agressivitat, contundència i actitud. Xavi torna, després de la lesió, per portar la batuta blaugrana en un partit que es preveu intens. Busquets/Adriano, si juga el de Badia hi haurà més equilibri atac/defensa, si juga el brasiler, tota una incògnita, potser veurem precipitació i imprecisió en les passades. A dalt, Iniesta, si és que no juga al mig, es veurà limitat a la banda, però promet marejar a Déu i sa mare. Villa, torna a casa, el seu segon judici del dia, esperem que no li pugui la nostàlgia i demostri que no es va equivocar a l’hora de deixar Mestalla. I Messi, que s’ha tornat a reconciliar amb el gol, i que pot seguir fent història.

Falta saber l’estratègia final, 4-3-3? 4-4-2? A Guardiola li agrada inventar. Veurem com va. Sembla que Adriano jugarà al mig del camp.

Ho passarem bé.

Sorteig, Xavi guanya, escull camp, possessió, doncs, pels amfitrions.

Xiula Iturralde (esperem que no s’animi a la festa).

Intensitat del València des del primer instant. Primera incorporació de Mathieu. Córner pel València. Possessió inicial pel conjunt ché. Necessitem la pilota, som-hi. Molta pressió dels locals, costarà. Segon córner, necessitem una reacció, em sona als primers 10 minuts de la final de Roma, tant de bo aparegui Iniesta per fer una passada de gol. Els locals estan extra-motivats, ho acabaran acusant, paraula! Mascherano és gat vell, marca territori amb la primera recuperació de la pilota. 3 ocasions en 5 segons de Messi, molt encertat Guaita, desafortunat Leo, avui marcarà. Abidal imprecís fins al moment. L’ambient a les grades està carregat, hi ha moltes ganes de tombar el líder. Important, Pinto segur en la primera intervenció compromesa.

Ja tenim la pilota. Falta ordre. Primer córner blaugrana. Hem esta a prop, no desistim. Mascherano immens. El Barça amb 3 darrera, agosarat? No, atrevit.

Fora de joc inexistent xiulat contra el València. Molt justet. La tensió s’apodera del joc, el Barça no és el de sempre, necessitem reaccionar.

Error de Dealbert, error clar en la definició de Messi. Tinc l’Emirates al cap, esperem que avui acabi marcant. La passada a Villa era evident.

Que no ens pugui l’angoixa. Hem de tenir present que el València fa molts minuts que no trepitja amb perill l’àrea de Pinto.

Guaita la treu fins i tot amb el pit. Només ens faltava això. Que arribi el descans, que es calmin els ànims, ens anirà bé.

Em sap greu, a Adriano li queda gran el partit. Partit travat, i malauradament, poc atractiu.

Mitja part. Cal millorar moltes coses. Proposo l’entrada de Pedro. Un València molt  valent als primers minuts, res més. Monòleg infructuós del Barça des de la segona meitat de la primera part. S’haurà de suar per sumar.

Segona part. Entra Soldado, marxa el capità Joaquín. València amb 2 puntes. Villa avisa, Adriano està més entonat, sembla. Falta interessant per un esquerrà, picarà Messi. Groga per Jordi Alba. S’ha quedat en interessant, franca per Guaita.

Al tall Busquets, providencial.

Rèplica de Soldado, creuat. Hem d’espavilar senyors!

Ídem, el València amb més arribada.

L’ha tingut Pablo! (ara més que mai, crec que guanyarem). Estem una mica “groguis”. A punt per sortir Pedro!

Messi la creua massa. Falta tota la definició.

Surt Mascherano i entra Pedro. Bona feina la de l’argentí. Xut innocent de Xavi.

Groga per Messi, no caiguem en la desesperació. Queden 25 minuts.

Groga per Pablo, falta tàctica.

Partit saturat en tots els aspectes. Providencial Piqué, no vull tornar a mencionar a questa paraula. Ens hem de fer amb el control, és la nostra identitat! (a lo braveheart o com sigui).

Minut 75: Adriano s’interna per la banda amaga aixeca el cap passada cap a Messi, rematada de Leo, la toca Guaita i la pilota entra plorant, entra lenta, travada com el partit en sí, però un altra vegada Leo. Respirem! Em retracto de les meves paraules vers Adriano.

Que gran Xavi, se’n surt d’un laberint de tres contrincants amb la seva naturalesa i elegància. Hem de jugar amb cap, n’hem d’aprendre del capità.

Groga per Busquets, justa, necessària? Surt Mathieu i entra Jonàs. Ja va donar els 3 punts a San Mamés esperem que el seu nom Bíblic no sigui un precedent.

Al Barça es retira l’assistent Adriano i entra Maxwell, es reestructura l’equip,ja me’l començo a creure.

Tercer canvi valencianista, marxa Tino Costa i entra el jove Isco. Amb tot damunt la taula. Caixa o faixa.

Tercer canvi al Barça, entra Keita i marxa, entre aplaudiments, Iniesta.

Groga per Soldado, impotent davant la veterania de Busquets, fan falta jugadors com ell.

Estem al descompte tot sembla indicar que ens emportarem els 3 punts, crec que merescuts.

Al sac! 3 punts molt treballats. Com diria del Nido ens ha costat sang, suor i llàgrimes.

Partit lleig, que demostra que un equip ha de dominar diferents registres per tal de guanyar en totes les situacions. La poca fluïdesa en el joc s’ha contrarestat amb el sacrifici col·lectiu i la insistència, la paciència i la consistència.

Alineacions inesperades, experiments tàctics, situacions compromeses... sigui el que sigui el Barça segueix imperant, demostrant una vegada més que les lligues es guanyen patint, treballant i sense desistir, i això, a falta del bon joc al que ens té acostumats aquest equip, és una de les principals característiques per aconseguir l’èxit, un èxit al que el Pep Team ens té, a tots, malacostumats.

Visca el Barça.

Arnau.

D'excessos nadalencs i aquestes coses...

JOSHUA RADIN - WINTER

La millor època per a molts, amb pros i contres, òbviament.

N’hi ha que la miren per la seva part més negativa. Fred, costa de gener, ajustar-se el cinturó, vols cancel·lats promeses que mai es compliran, si més no a curt termini, o obligacions que s’imposen cada 1 de gener per part de l’administració. Algunes tant positives com la nova Llei del  Tabac i altres tant inadmissibles com la de l’augment de les tarifes per part dels diferents transports públics. Si ens hi posem totalment de cul, podem pensar que tot i no ser partidaris de despeses innecessàries, un altre any ens hem quedat sense anar a esquiar o sense el regal que crèiem segur. Però no som tant estalviadors? Aleshores perquè ens esforcem a enfadar-nos o si més no, molestar-nos per no poder fer, rebre, com ni vulgueu dir, coses totalment secundàries? Suposo que queixar-se està permès i per alguns arriba a nivell de vici.

Sota el meu punt de vista hi ha altres aspectes del Nadal molt més agradables i reconfortants, si bé alguns exigeixen una certa despesa, considero que, aquesta, està a l’abast de la majoria de la societat i per això, estareu amb mi, agrada viure-les i parlar-ne.

Perquè si us he de ser sincer, a mi també m’agradaria anar a esquiar quan volgués, on volgués... que em portessin la última versió de la millor aplicació tecnològica del mercat, digue-li  PlayStation, digue-li IMac, digue-li qualsevol cosa. Més enllà de si ho podem tenir o no, crec que molts de nosaltres som més partidaris de les celebracions familiars, dels dinars de diumenge, dels sopars del 24 a la nit o dels empatxos del 25 al migdia. Jo, no en tingueu cap dubte, sóc d’aquests,  dels del galet gros i la carn d’olla darrere, dels torrons, les neules i els records familiars. Des de les “batalletes” a les anècdotes més inversemblants, de la petita broma que desencadena una eufòria exagerada, del riure constant i del cafè llarg, amb pastís, si pot ser.

I per no parlar dels preliminars. De decoracions nadalenques, dels arbres naturals ( si poden ser d’Espinelves millor) o artificials si és perquè anem curts de temps, del pessebre, de la molsa que vas a buscar al tros, amb permís o sense de l’amo (tampoc fem mal a ningú oi?), del paper de plata per simular un riu, del caganer, que més que caganer li podríem dir Wally perquè sembla que a totes les cases s’esforcin per amagar-lo el màxim possible, però bé tot forma part del mateix joc.

I ja posats millor que nevi per fer-ho tot més perfecte, i ja de passada juguem amb la neu, que ens deixa ben esgotats, que ens cansa i ens fa perdre fins i tot les ganes d’esquiar i de sortir al carrer, en favor de la llar de foc, els guants de pelfa i les disteses partides de domino, cartes, o per als més comercials, monopolis, hotels, trivials i companyies. 

Per acabar-ho d’arrodonir el dia 5 a la nit, la nit màgica, una altra excusa per a la reunió, i millor en un poble eh! No ho dubteu, que els reis t’entren a casa i tot, i els esperes amb una mica de rebosteria i molt cava, moscatell o el que faci falta. Ara bé, si ets de les últimes llars a rebre’ls corres el seriós risc de que Sa Majestat no et conegui ni el nom, ni la casa ni a ell mateix, però bé, coses del Nadal, sort que cada any passa i d’això no ens en cansem.

I jo em pregunto, com és el vostre Nadal?

Aprofito per desitjar-vos unes Bones Festes. (i que us portin força regals i pugueu anar a esquiar va!).

Arnau.