Després d’aquesta última jornada se’ns presenten dies més tranquils, que no per això volen dir, millors. Seleccions, partits amistosos (fins i tot, de costellada), alguns fins i tot ho anomenen “bolos” emulant les diferents actuacions orquestrals de la temporada.
Atzar o no m’he trobat que, tot i la falta d’emoció futbolística, segueixo envoltat de futbol i de Barça. Estic enmig d’una aventura viscuda per Antoni Bassas, que “A un pam de la glòria” narra la seva experiència des del moment en que ens va fer un favor a tots i es va posar davant d’un micròfon per transmetre’ns, de la millor manera possible, el dia a dia blaugrana. Des de l’ “Urruti T’estimo”, el “Motí de l’Hesperia”, el “3-0 del Goteborg”, passant per l’arrogància alemanya d’un Schuster exagerat, l’entrada esgarrifosa de Goicoetxea al turmell de Maradona, fins a la temporada en que Migueli va mamar banqueta durant totes les jornades i Lattek va decidir posar-lo de titular en una final. Em quedo aquí, perquè encara em queden pàgines per devorar i, sobretot, per aprendre.
Em situo en el dia d’ahir, on vaig poder presenciar una classe magistral de retòrica, de discurs, de “vocabulari”, de “transmissió”, i qui millor per impartir-la que la veu dels últims 40 anys de futbol en català. Joaquim Maria Puyal, va fer de tot, parlar (evidentment), cridar, conversar, reflexionar, apel·lar, remetre a temps passats, preveure situacions futures, el que vulgueu, però sobretot va fer “gaudir”, i de quina manera! Tractant aspectes tant importants sobre com entretenir l’oient, com ser part del seu interès, com atraure’l amb estil, com fer-lo partícip d’uns arguments futbolístics dignes de ser admirats.... i més i més i més.
Més enllà de la qualitat discursiva del mestre Puyal (que ningú posa en dubte), l’he esmentat pel simple fet de que poder veure’l i escoltar-lo ja em va generar una idea o atmosfera de Barça. És per això, repeteixo, que tot i la parada futbolística, gentilesa de “FIFA & Associated”, no he tingut l’oportunitat de desesperar-me per la falta de bon joc, espectacle i màgia que ens deparen els propers dies. Potser després d’això se m’acaba la sort i entro en depressió profunda, a saber. De totes maneres, crec que no em passarà perquè tinc un remei (res de l’altre món) que ho impedirà, i amb escreix diria jo. Per aquells que us sentiu afectats per la patologia descrita anteriorment us proposo, us encomano, per no dir us obligo, a recordar vells temps de la memòria blaugrana. Alguns comentats a l’inici d’aquest escrit, i altres que gairebé no cal ni expressar en paraules. Us emplaço a Youtube, DVD's recopilatoris, llibres commemoratius, il·lustracions de tot tipus, fins i tot cintes VHS, en blanc i negre, el que preferiu i del que pugueu disposar. Ens trobem en una època molt dolça quant a títols, joc, i conseqüentment, ambient i optimisme, i no per això ens em de conformar. Cal repassar moments mítics de la història viva del Barça, a la vegada que moments més durs i cruels de la mateixa, potser així podrem arribar a fer-nos una petita idea de perquè a dia d’avui som MÉS QUE UN CLUB.
No me’n puc estar de nombrar-ne uns quants, i permeteu-me que siguin dels bons, com bé ho és el gol de Johan Cruyff vers l’Atlético de Madrid on després d’una centrada de Reixach va rematar amb la cama dreta ajudant-se d’un salt volador històric i etern. El gol de Maradona al Bernabéu pixant-se al porter, esperant descaradament al central, deixant-lo en evidència amb un últim retall per marcar un dels gols més humiliants que ha patit la casa blanca. La parada d’un penal contra el Valladolid per part d’Urruti que ens va donar una lliga. El remat de cap del “menut” gran capità Bakero a Kaiseslautern classificant-nos per la següent eliminatòria de la Lliga de campions. L’esquadra d’Stamford Bridge foradada pel nostre estimat Don Andrés al temps afegit de les semifinals de l’any passat. Les dues assistències de Henrik Larsson a la final de París per tal d’aconseguir la tant desitjada segona Champions. El gol de Ronaldinho enfront el Sevilla aquella mitjanit de setembre, on va sortejar dos rivals abans d’inventar-se un xut de 40 metres per emmarcar i per fe bona aquella tant famosa afirmació de l’HA NASCUT UNA ESTRELLA. Els 6,7,8, 9? O els que hagués volgut, tocs que va fer el Gaúcho contra l’Atlètic Club, esgotant la baba de tota la “culerada” que reclamava pitet davant de tanta fantasia. O la remuntada apoteòsica del Barça de Robson contra l’atlètic de Pantic, que va acabar amb una xarxa de SOS MACANUDO PIZZI per posar el definitiu 5 a 4 al marcador. La xilena perfecta de Rivaldo contra el valència als últims minuts d’una lliga on finalment ens vam classificar per tornar a jugar a Europa. La jugada de Messi contra el Getafe (la tenim present oi?) no ens allargarem. Fins i tot algun toc d’esperó del gran Kubala que , un servidor, no ha vist jugar mai, però que en té prou en escoltar tot el que d’ell se’n va dir per imaginar-se la magnificència de les seves accions, i és per això que avui la cançó parla d’ell, i per extensió, de tots aquells capaços de marcar la diferència i d’escriure amb lletres daurades tantes i tantes pàgines de grandesa blaugrana.
Ho deixaré aquí, perquè m’estic fent pesat a mi mateix, cosa que m’agrada, ja que és senyal que els moments màgics per recordar són inacabables i que per tant mai podrem dir que el nostre Barça té un límit, perquè realment, ell d’això no n’entén.
Us deixo amb un petit tast d’una gran temporada, abans però, i per tal de prevenir els efectes de l'emoció us recordo que fa falta mocadors, pitet i barret per rendir homenatge a aquestes imatges. Ara sí, el triplet:
Arnau.
