Up in flames - Coldplay
sort
1 1 f. [LC] Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona.
Què i qui determina que és i què no és sort? En què ens basem per jutjar si quelcom ha estat fruit de la casualitat, o mèrit/demèrit d'algú? Som conscients que hi ha coses que no podem controlar, i d'altres que (ens pesi o no) suposen el resultat d'una acció intencionada?
Em faig totes aquestes preguntes després d'escoltar per enèsima vegada les paraules d'un tècnic,al meu entendre, desquiciat, que intenta creure's segur de sí mateix amb un posat xulesc, una mirada hostil i unes respostes que (valgui la redundància) responen a la seva gran capacitat d'inventiva, de desviar l'atenció, de fugir de tots els mals de cap que li comporta un clàssic.
Segon 22 de partit. Gol de Benzema. Sort? En part. L'errada de Valdés és demèrit del porter, una acció mal executada, però sempre controlable. El seguit de rebots següents ja no depenen d'un mateix i responen de manera aleatòria al seguit de cops que rep la pilota que desafia la física i cau a peus del delanter, que no perdona. 1 – 0 afortunats o no, però per avançar-te al marcador la pilota l'has de fer entrar.
Entrada de Messi sobre Xabi Alonso. L'argentí es juga la segona targeta, segons diuen. “Sort que no ens l'han expulsat”, debien pensar molts. No penso igual, en tot moment és una acció punible, com ho va ser. Fernández Borbalán va xiular falta, i cap factor atzarós, aleatori li va impedir treure targeta. No la va treure perquè no va considerar l'acció com a tal. De la mateixa manera que ho va fer en el moment de la protesta de l'argentí minuts abans, on sí va veure la groga, De la mateixa manera que l'entrada de Coentrao al turmell d'Iniesta, o les múltiples de Lass.
Amb això no vull entrar en una comparativa rencorosa a l'hora d'impartir justícia per un i altre equip. Només vull deixar clar que l'àrbitre pita el que creu, doncs, en accions compromeses no existeix un pensament únic irrefutable, i fins ara no conec ningú que m'hagi demostrar el contrari.
Estàvem amb 1 a 0 al marcador. Lluny de decaure, de desistir, el Barça es va reafirmar com el que és, un amant del toc, de la possessió, de l'associació, de la col·lectivització, en definitiva, un enamorat de la pilota. I com a tot grup, sempre hi ha l'artista, l'il·luminat, l'incomprès (doncs, no ens acabem de creure tot el que pot arribar a fer), i com es va comentar molt ahir, l'extraterrestre. Doncs bé, allò que l'artista la rep centrat al seu camp i es mira el panorama. Tot era blanc, o el que per ell és el mateix, tot era franc. Va iniciar una ruta itinerant marca de la casa, sortejant a un a dos i fins a tres contrincants per executar una passada, per tal d'habilitar el “Niño Maravilla” que va desplegar tota la seva potència i velocitat per encarar la porteria i creuar la pilota de manera impecable, i així, aconseguir la igualada.
Mitja part. I molt futbol per veure.
La segona part va suposar una nova classe magistral de control, de pausa, de selecció i sobretot d'unió. Un nom DON ANDRÉS. Amb una primera part realment discreta el de Fuentealbilla s'havia reservat per a la segona part, per al clímax, per al desenllaç, per als moments màgics. Triangulació fracassada al vèrtex de l'àrea madridista que acaba amb un refús de la defensa blanca. I ja és “mala sort” que la pilota caigués en territori de Xavi Hernàndez, que la veu venir, prepara el cos, la postura i estira plàsticament la cama, per sincronitzar un bon xut, que Marcelo el va fer encara més bo. I és que ja és “mala sort” que la pilota s'estavellés a les cames de Marcelo, les mateixes cames que van desencadenar una tangana monumental el passat agost, i que ara, sortosament col·laboraven amb l'etern rival. Sempre amb estil, de tacó, homenatjant el seu difunt compatriota Sócrates. Paradoxal amic Marcelo, paradoxal.
1 a 2 i encara més motius per ensenyar el futbol exemplar que caracteritza el nostre Barça. I allò que l'agada Don Andrés, es rifa un parell de rivals i cedeix la pilota a l'il·luminat, que l'obre a la banda, per tal que Alves executi una centrada d'aquelles que tant trobàvem a faltar, d'aquelles que dibuixen perfectament la paràbola de l'èxit, coronat amb un cop de cap del bentornat Fàbregas, desaparegut a la primera, decisiu a la segona.
1 a 3, el guió de sempre, la història de sempre.
Sorprenents van ser les decisions de Mourinho a mesura que anava avançant el partit. Comptava amb el tercer màxim bolejador de la lliga a la banqueta, jugador que va utilitzar com a tercer canvi, en favor de Kaká i Kedhira. L'un, faltat de ritme, i perdent el gran talent que havia tingut a cada passa que feia. L'altre, un tractor de gran embraçadura i de recorregut limitat, faltat de toc i de visió.
Em va sorprendre també la suplència de Mascherano, al meu entendre, el central més en forma del moment. La veritat però és que Piqué i el gran capità no van desentonar, de cap de les maneres. Em tranquil·litza saber que la intel·ligència del Jefecito sabrà acatar tot tipus de decisions. Em costarà creure el mateix en el cas de Villa. Un home que ho ha guanyat quasi bé tot, i que poc a poc es veu relegat a un clar segon pla en favor d'un jovenet amb ganes de fer les coses ben fetes, que fins i tot li ha pres aquell tant famós qualificatiu de “maravilla”. No ens fallis, David.
Amb els deures fets, la ressaca del partit ha vingut en forma de titulars de diaris d'arreu, debats infructuosos en cadenes de dubtosa imparcialitat, i sentiments de tot tipus.
Nosaltres seguirem rumb al Japó, a reconquistar la Terra del Sol Naixent, a contagiar el futbol d'orient, a impartir noves classes magistrals i a explicar a tots els nens i nenes que els Reis venent d'orient, enguany vestits de blaugrana, carregats d'il·lusió, de ganes de fer les coses bé, i esperem, d'èxits.
I si d'una cosa estic segur ara mateix és que néixer a Catalunya i ser del Barça és “pura sort”. Una sort que no ens prendrà ningú i que perdurarà fins l'eternitat.
Bon Nadal i que els Reis es portin com és degut.
Poc a poc anem fent camí, amb cura però am decisió, amb calma però amb insistència i sempre, sempre sense presses, perquè córrer és de covards.
Visca el Barça i Visca Catalunya.
Arnau.
