If I rise - Dido ft, A.R. Rahman
10…8…? Es diu aviat.
Qüestió de moments, qüestió d’esperança, qüestió de paciència i, per damunt de tot, qüestió de fe.
Qui es mofa ara d’aquella dita: “els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam.
El que semblava un impossible ara esdevé una possibilitat, complicada, llunyana, però al cap i a la fi, existent.
Si s’assoleix la gesta no em vull imaginar que més es podrà dir del Barça. Si l’equip mor en el camí, tampoc. Perquè sigui com sigui ho farà fidel al seu estil, un estil que es va ferir a Pamplona i que ha tornat amb força. Que es va empatxar contra el Leverkusen i que va donar un cop a la taula a Sevilla. Contra tota crítica, contra tot dubte. I aquesta sensació és impagable.
Per fi ens trobem en una situació d’inferioritat, tard o d’hora havia d’arribar. Benvinguda sigui si és el que ha de ser. Una oportunitat més per demostrar una faceta desconeguda per l’equip, que haurà de mostrar competència fins al final, sense fragilitats i amb contundència. No ens en queda una altra.
No negarem que els títols són la culminació de les coses ben fetes. Coronen a tot aquell qui els aconsegueix. El fet de sentir-te orgullós tot i no aconseguir-ne, també diu molt. L’intent sempre hi ha de ser, l’al·licient mai ha de desaparèixer, de no ser així, ja podríem tancar la barraca.
No sé si es guanyarà la lliga o no. Només sé que hi tinc fe i fins que les matemàtiques no diguin el contrari continuaré esperançat, visionant una nit de transistors a l’última jornada, o una davallada blanca sense precedents.
Els colors, el fanatisme, poden jugar males passades. Els extremismes no acostumen a donar bons fruits. La fe no s’equipara a “ceguera”, l’esperança no equival a desbordament.
Si ara per ara en tinc és perquè m’han donat motius suficients, perquè el bagatge pesa i el palmarès no desapareix. Perquè la seva ambició és permanent i la manera d’afrontar els obstacles incentiva a qualsevol.
Potser no la guanyarem, potser la irregularitat ens castigarà, però la gesta l’estem construint des de fa uns anys, i res ni ningú la podrà embrutar.
Quedem-nos amb això, no és un consol, és una realitat, que només ha de fer que servir-nos per creure, per insistir i per cridar ben alt i ben fort que seguim vius, que lluitarem fins on calgui i morirem en l’intent si és necessari, però que mai es posarà en dubte la nostra condició de guanyadors i de seductors. Perquè si parlem de futbol: el blau i el grana tenen la paraula.
Arnau.
