Que no sigui per haver renunciat als nostres principis.
Que no sigui perquè la violència s’hagi imposat a l’elegància.
Que no sigui perquè la pilota no hagi tingut moviment.
Que no sigui perquè el talent no hagi existit.
Que no sigui perquè el protagonisme hagi estat a les banquetes.
Que no sigui per haver perdut els papers.
Que no sigui per haver deixat de ser el referent on la majoria ens fixem a l’hora de valorar què és bo i què és dolent en això del futbol.
Que no sigui per haver caigut en la desesperació.
Que no sigui per no haver aixecat el cap en moments que ho requerien.
Que no sigui per la falta de companyonia.
Que no sigui per no haver estat, per deixar de ser, per morir ofegats, per desistir, per no persistir ni per tantes altres coses que el nostre equip desconeix. Perquè quan un té una idea i hi creu fins a l’eternitat, evidentment que no es convertirà en invencible, però segur que en el seu vocabulari no existirà la paraula rendició.
Per tot això, que no sigui.
I si és, només em quedarà dir, una i altra vegada, i sense cap mena de retret:
Silenci, l’actuació és a punt de començar. Els aplaudiments són secundaris, l’atenció es centra en l’escenari, en l’oïda o en el que faci falta per entrar en una altra dimensió. La dimensió del so, del ritme, del tempo (per als més teòrics)...
Música clàssica, pop, rock, house, jazz, chill out, salsa, soul, heavy metal o un madrigal, tant se val. N’hi ha per tots i ens cal estar preparats. És essencial posar-hi els cinc sentits, i, en cas necessari, el sisé.
La tonalitat, la melodia, el cànon, la instrumentació, la lletra... En definitiva, la tècnica, l’harmonia i la totalitat del que prenem com una cançó fan despertar involuntàriament en nosaltres una sensació de plenitud al descobrir la màgica influència que tenen sobre la nostra persona.
Curiós és el cas del panorama musical actual. Al capdavant de les llistes més comercials, sembla ser que, impera un nou gènere musical. La combinació entre pop, rock, i rap/hip hop ha esdevingut una sorpresa i, basant-nos en l’èxit obtingut, benvolguda, com dirien els Manel. Les etiquetes identificadores del nou fenòmen són diverses i sembla que la que guanya més força és la de mashup, entenent-la com a una hibridació genèrica entre dues cançons o estils musicals. Un dels seus màxims exponents és Armando Christian Pérez més conegut com a Pitbull, sens dubte, un personatge pintoresc. Se’l defineix com a cantant, qualitat de la qual discrepo totalment, cosa que fa trontollar tots els fonaments de la història de la música. Amb frases tant emprenedores com “I know you want me” “Dale!” “Sube sube, hasta las nubes” o “Rumba, siiii, ella quiere su rumba como?” ha captivat a mig món, amb la col·laboració inestimable de cantants que fins ara havien triomfat en solitari com Usher, Rihanna i qui sap quants més. Estrany tot plegat...
Que s’aturi la funció! No es tracta d’un entreacte, sinó d’uns segons per reflexionar. Qui ha deixat en llibertat a tota la colla de ‘’dj-predadors’’ que s’han apuntat a la festa moldejant i fent-se seves les creacions dels 80-90? Algú pot respondre? ‘’Música de llauna’’ diria el meu pare.
On queden tots aquells Serrats, Llachs, Raimons i companyies que varen promocionar la música d’autor en una època propícia per fer tot el contrari? On resten els “Que tinguem sort”, “Cançó de matinada”, “L’estaca”, “Al vent”... o no cal que siguin de casa, fenòmens, segurament més mediàtics com ara The Boss Springsteen o tants altres que puguem recordar. La música d’autor en general, fent menció especial a tota aquella reivindicativa, amb afany de lluita, de canviar quelcom.
Arribats en aquest punt, avui, els dos creadors d’aquest text, que amb més o menys fortuna serà llegit per uns pocs, us proposem algun dels temes que queden en la nostra memòria i que de tant en tant truquen a la porta per tal que els donem la benviguda per enèsima ocasió.
Avui som dos, emulant, esperem que amb major sort, aquest nou estil musical del qual hem parlat al llarg del text, conscients però, de no fer cap destrossa més enllà de les nostres humils opinions.
Així doncs us deixem amb les nostres propostes:
Your Body is a Wonderland (John Mayer, 2003)
Cant de l'enyor (Lluís Llach, Marina Rossell i Mª del Mar Bonet, 1985)
Deixarem d’existir durant 18 dies i 18 nits. Somiarem com mai ho hem fet fins ara. Un seguit d’emocions atemptaran contra la nostra persona. Restarem atents a cada pas, a cada moviment, a cada detall, a cada instant per no perdre’ns en el camí, un camí que pot esdevenir memorable o detestable, però que al cap i a la fi serà únic perquè no tenim cap precedent que ens indiqui el contrari.
Davant d’una situació com aquesta molts pensaran en la prudència, en el fracàs, en la frustració, en la impotència. Altres en canvi es llençaran a la piscina, s’embenaran els ulls o posaran les mans al foc apostant per l’optimisme desfermat, la eufòria desmesurada, inclús, rosant la prepotència.
Considero que comparteixo atributs d’ambdues apostes, però més enllà d’aquestes, crec que el que realment ha d’imperar en les nostres ments i en els nostres cors és, per damunt de tot, la il·lusió. Il·lusió per poder presenciar una possible fita mai recordada, mai produïda, mai, fins i tot, pensada.
Algú dubta que en qualsevol dels 4 partits el nostre equip no renunciarà a la seva manera de jugar? Algú dubta que els nostres jugadors ho donaran tot per intentar assolir la fita que se’ls presenta? Algú dubta que tot i perdre algun partit els nostres jugadors sabran sobreposar-se?
Espero que per a tots aquells qui compartim un mateix sentiment no suposin més que un seguit de preguntes retòriques les quals no necessiten resposta.
Jo ho deixo aquí, doncs, m’han vingut a buscar. La il·lusió ha trucat a la meva porta i diu que el camí que hem de recórrer és molt llarg i que hem d’estar preparats. Li faré cas perquè sé que és autèntica, que es prometedora, i aquesta, és de les que mai defrauda.
I és així com m’agrada a mi, i no en sabria dir res més, canto i sempre em sabré: malalt d’amor pel meu país [i pel meu equip].
