Seccions

dijous, 28 de febrer del 2013

Extraordinari

Mumford & Sons - Hopeless Wanderer



Vujadin Boškov es va quedar més ample que ningú quan va pronunciar aquella màxima, i que a dia d'avui encara segueix i seguirà vigent, que el “futbol és futbol”. Adjectivació que pot caure en l’absurd més absolut o, per contra, sentit comú portat a la màxima expressió. En definitiva, que al futbol tot és possible i no sempre se'n pot trobar una explicació unànime, una solució irrefutable, un pronòstic encertat i molt menys un diagnòstic acurat.

Dos més dos no sempre fan quatre per molt que vulguem que així sigui. Si fos així, quin al•licient ens quedaria? Durant temps hem estat contemporanis de l’equip més fiable de la història, d'aquell que s’esforçava en tenir-ho tot controlat, a trepitjar sobre segur i a sentir-se com a casa jugant on fos i contra qui fos. Amb la dificultat que tot això comporta. Doncs fins i tot durant aquest temps, dos més dos han seguit sumant resultats diversos, amb derrotes inesperades, derrotes doloroses, com també victòries insultants, nits màgiques, jugades antològiques i tot un ventall de situacions que van anar més enllà d’allò considerat normal, previsible, probable.

Una d'aquestes situacions és la que es va produir el passat dimarts al Camp Nou. Els precedents no eren els millors: derrota inesperada a San Siro, partit pesat contra el Sevilla i el fet de saber que en menys de tres setmanes es decidiria el futur a la Copa i a Europa. El que pesava més de tot, crec, eren les sensacions recollides dels últims encontres. Un Milan que era una caricatura del que havia sigut anys enrere ens va saber jugar i de l’única manera que podia. Ben col•locats, tancats al darrere, i molt pacients, esperant el moment oportú per deixar-se la pell en la pressió, en el contraatac o allà on fes falta, 2 a 0 i amb Abbiati sense pelar-se els colzes. El partit davant el Sevilla no va tenir res a veure. Amb el Camp Nou d'espectador el Barça es va encallar, tot i les rotacions, no va trobar la fluïdesa habitual davant un Sevilla on el seu jugador més perillós va romandre a la banqueta més de mitja part. Vam salvar els mobles perquè malgrat el mal joc, la diferencia entre els dos equips, amb tots els respectes, era inassolible.

Finalment, dimarts, va arribar l’etern rival. Ens ho jugàvem tot a caixa o faixa. A un partit de tornada amb un mínim avantatge i com a locals. Un escenari idoni, a priori. A més, venia un Madrid amb la lliga perduda, fregant el ridícul a Riazor i amb una eliminatòria a Europa de gran dificultat.

Suposo que havia de passar, tard o d'hora  És difícil de pair, i més tenint en compte que els números a la lliga són millors que mai, que els números de Messi també i que Iniesta ens estava brindant unes actuacions de traca i mocador.

Passada, toc, combinació, associació, triangulació, possessió, horitzontalitat, molta horitzontalitat, massa horitzontalitat. El model de joc al que ens hem acostumat i que tant ens agrada se'ns va convertir en una llosa que ens va fer incapaços de franquejar l’àrea rival. Si a això hi sumem la versió millorada del contraatac del Madrid, ja podíem tancar barraca.

Derrota contundent i eliminatòria justa davant l’etern rival.

Les reaccions en calent tenen la seva part positiva. Si ens han d'ajudar a sentir-nos millor, endavant. Aquestes reaccions, on m’incloc, no tenen memòria i molt probablement se les emportarà el vent. Deixant passar uns dies després de la desfeta, estic completament segur que tots els que vam reaccionar en calent, a dia d'avui seguim confiant en aquest equip. No he vist mai condemnar un equip per tres partits, ni per quatre, ni per cinc. Espero seguir sense veure-ho. Un crèdit guanyat en els darrers quatre anys i mig no se'n pot anar en orris en un mes, NO!

Jordi Roura no serà el salvador, ni l’antídot per combatre la metzina, ni res d'això  perquè no ho ha de ser. Davant una situació inesperada el segon entrenador s’ha trobat davant el focus, indefens, sortejant les rodes de premsa de la millor manera possible, manat per uns i altres, al telèfon i a la grada. Difícil paper on tots hi hem de ser partícips.

La temporada ens ofereix una oportunitat de refer-nos. De deixar aquestes setmanes enrere i de sobreposar-nos a nosaltres mateixos, als nostres errors, a les nostres mancances. Rotacions, plantejament tàctic, sort, entrega, coratge , fe... El triangle conformat per la plantilla, els tècnics i l’afició ha d'estar més unit que mai. Hem de ser conscients que ens trobem en una situació extraordinària. Però, que no han estat extraordinaris aquests últims anys? Ens hem malacostumat, i sent conscients d'això i per molt que a la llarga la caiguda sigui més forta, no hem de deixar de malacostumar-nos, perquè només així, podrem donar sentit a aquesta època de flors i violes, de títols, de reconeixement. Ja arribarà la caiguda, però em nego a falsejar-la per una mala ratxa. No siguem injustos i deixem la hipocresia per quan no ens quedi cap altre argument que no sigui el de creure sabent que no ho aconseguirem. Ara no toca això, ara toca aixecar el cap, fer honor a les lletres que figuren al dors de l’elàstica blaugrana i demostrar que el victimisme, que el pessimisme, i les males maneres no formen part del nostre llibre de ruta.

I si es dóna el cas, que Déu no ho vulgui, que no capgirem l’eliminatòria contra el Milan, desitjaria que els aplaudiments fossin una constant com ho van ser després de la semifinal contra el Chelsea l’any passat, l’eliminació de la Copa a Sevilla o en tantes altres situacions on el resultat no ha estat l’esperat.
Que la força ens acompanyi contra els fantasmes del passat. Que la perseverança s’imposi al desistiment, al fet de dimitir com a seguidors i com a deutors dels protagonistes que ens han ensenyat el millor futbol del món.

Arnau

dilluns, 4 de febrer del 2013

La casa és gran

Little Bitty Pretty One - Thurston Harris


Sempre hem sentit a dir, en tots els àmbits, que  “allò que funciona, millor no tocar-ho”. Hi estic parcialment d'acord  Crec que en el futbol aquesta frase també s’ha pronunciat moltes vegades i fins i tot representa una “pauta” seguida per molts i discutida per pocs.

Resulta, però, que, aplicada a la vessant més física, aquesta afirmació esdevé imperfecta, futbolísticament parlant. Un jugador no té la mateixa condició que una idea, ni les mateixes capacitats que una màquina. Un futbolista, a llarg termini, té data de caducitat. A curt termini, ha de comptar amb el cansament, la sobrecàrrega de minuts i els riscos que tot això comporta.

Entenc que en ple segle XXI, amb la formació dels professionals que envolten un equip de primera línia mundial, i amb la quantitat d'estudis referents al límit de la condició física humana, la meva opinió quedi revocada a les primeres de canvi, però perquè així sigui, primer l’he d’exposar.

Sabem que el joc del Barça no es caracteritza per un model de desgast físic acusat. Sabem que el joc associatiu, les triangulacions i la jugada madurada no exigeixen tant com el contraatac, el fet de jugar a l’espai, o la pressió més extrema.

També sabem dels problemes d'anys precedents, de jugadors que ja passen la trentena, amb els talons, els genolls, les lumbàlgies els problemes amb el pubis i la fragilitat muscular. I de jugadors que no arriben a aquesta trentena, també.

Per tant, el fet de proposar un futbol més tècnic que físic no ens immunitza davant el cansament, les sobrecàrregues, el risc de lesions i la saturació mental. “Allà on no hi arriben les cames hi arriba el cap” també ho podem posar en dubte. Després d'un partit exigit com el del passat dimecres, l’alineació de dissabte no em va agradar. Nou dels onze titulars, repetien d'inici.

No negarem que Mestalla és un camp complicat per al Barça, per l’entitat del rival i per l’extra-motivació de molts dels seus jugadors quan s’enfronten als blaugranes. No negarem, tampoc, que si bé, en altres temporades, els 3 punts en joc eren vitals per les aspiracions a la lliga, els d'ahir diferien una mica quan a necessitat. Que ningú em mal interpreti, no vull dir que s’hagués de llançar el partit, ni molt menys.

Entenc que hi ha d'haver un onze base, però només simbòlicament, en cap cas i menys tractant-se del Barça, s’ha de convertir en un imperatiu obligatori. A la plantilla tots els jugadors estan capacitats per complir, i amb escreix, les seves obligacions damunt del camp. Amb Thiago, Villa, Alexis, Adriano i companyia podem anar a guanyar-nos les garrofes on faci falta. I si a sobre resulta que aquests són els teòrics suplents, queda entès que en conjunt estem capacitats per lluitar per tot.

Que no ens pugui l’avarícia, a la vegada que no ens venci la por a no tocar res, a deixar-ho tot com està, que ja funciona, que ja ens va molt bé. La temporada és molt llarga i els riscos sempre hi són, no cal que els alimentem encara més. No hem de perdre la frescor física ni mental, no ens hem de quedar encallats en una rutina contraproduent.

Els onze jugadors són excelsos, i els divuit, també. Que les lesions no ens prenguin la màgia, que la dosificació de minuts ens la permeti conservar. Que la banqueta doni matisos al joc, que entre tots, ho hem de tirar endavant.


Arnau

diumenge, 9 de desembre del 2012

L'armari

Mumford & Sons - Holland Road


He mirat el bloc. Des del 17 de maig que no actualitzo. Tenint en compte que l’últim post tractava de la figura de Guardiola, atesa la seva decisió de deixar la banqueta blaugrana, el panorama semblava tètric.

Res més lluny de la realitat.

Evidentment els jugadors, qui més qui menys, eren els mateixos de les últimes 4 temporades. Primer punt per atenuar qualsevol mena d’alarmisme prematur. Contra Tito Vilanova hi jugava el fet d’haver passat sense pena ni glòria per Can Barça quan era jugador, la destresa de Guardiola a l’hora de gestionar una roda de premsa (amb la seva eloqüència característica), i l’expectativa de com li quedaria l’americana la corbata i els pantalons de pinça. Molts seguidors, de ben segur que patien per no veure que la vestimenta li estrenyés excessivament o li quedés dues talles més gran.

A tot això se li podia sumar l’idil·li entre Guardiola i el Dream Team, i la nostàlgia d’una idea recuperada i millorada, de la mateixa manera que innovadora i revolucionària, del futbol de toc.

El de Bellcaire d’Empordà sabia que estava acceptant un repte immens, amb poc a guanyar i molt a perdre. I des del primer dia ho va deixar ben clar, assegurant que qualsevol comparació amb el seu company i predecessor la perdria, i de llarg.

Resulta, però, que en comptes de sotmetre’s al judici de l’americana amb la seva corresponent camisa de botons adornada amb corbatí, el bo d’en Tito va optar per un polo màniga curta i color fosc, a joc amb els pantalons. No li sobrava res i només li faltava una mica d’estil, de saber fer, de saber portar. Un estil que ha anat adquirint amb  sobrietat a l’hora de respondre les preguntes punyents del periodisme esportiu, així com la contundència amb la que ha obrat quan la situació ho ha exigit. Sempre des del respecte, sempre des de l’educació.

A dia d’avui, són pocs els que anhelen la forma de jugar del barça de Guardiola, ja que la del present és un reflex (continuïtat), amb matisos, del que fa quatre anys i mig va arribar com una aposta arriscada i actualment té guanyats tots els cors  dels amants d’aquest esport.

Cert és que, enguany, Valdés està encaixant més del que voldríem. De la mateixa manera, l’equip està marcant més que mai. Les baixes en defensa han posat a prova la immediata presa de decisions de l’entrenador. L’estat de gràcia ofensiu, també. En catorze jornades només han concedit un empat, totalment concebible.

Avui visitem un dels estadis on, estadísticament, al Barça li ha costat sumar. Però, escolteu, no creieu que venint d’on venim i arribats en aquest punt, les estadístiques poden relativitzar-se o fins i tot etiquetar-se de banals?

No tinc cap dubte que, en breu, molts de nosaltres baixarem al bar sabent-nos segurs del nostre equip. Sabent-nos segurs del nostre entrenador. Sabent-nos segurs d’haver recollit l’herència de la millor proposta futbolística. I sobretot, sabent-nos segurs de tenir un futur prometedor, sigui amb americana, polo, o barret de copa.

Arnau

dijous, 17 de maig del 2012

Reconèixer

Tracy Chapman - Talkin' Bout a Revolution

Yann Tiersen - Comptine d'un autre été, l'après midi


L’agraïment, la gratitud

f. [LC] Sentiment afectuós envers qui ens ha fet un bé, un servei, un favor.

Aquest sentiment és el que a mi em desperta la figura de Josep Guardiola. L’entrenador del Futbol Club Barcelona des de la temporada 2008/2009 i fins la fi de la 2011/2012.

Quatre anys que han suposat un abans i que espero tardin en esdevenir un després.

No m’agradaria agrair-li la seva gesta basant-me en els títols aconseguits. Crec que la gratitud va més enllà, és més sensible.

Reconec que la seva contractació com a tècnic del primer equip no em va generar una il·lusió especial. M’explico: el seu bagatge esportiu no anava més enllà d’un ascens de Tercera Divisió a la Segona Divisió B. Sense ànim de desmerèixer aquest fet, el que em generava confiança era el seu origen. Ell venia de la Masia, del futbol formatiu. Va viure una de les èpoques més glorioses de la història blaugrana, va formar part del Dream Team. També n’hi va tocar viure de crues, amb equips més desestructurats, entrenadors mediocres i aficions condemnatòries. Va capitanejar el Barça durant temporades, es va fer estimar com a jugador i un dia, com ara fa unes setmanes va decidir marxar. No el van fer fora, va ser ell qui va creure que la seva etapa havia de tenir un final a Can Barça. L’experiència d’allò viscut se la va posar a la motxilla per anar-la complementant a Itàlia, a Mèxic i al Qatar.

Aquesta classe magistral que les seves aptituds li han permès aprendre és el que em feia realment il·lusió.

Apreteu-vos el cinturó que ens ho passarem bé, va dir.

I per passar-nos-ho bé no era necessari dependre de Ronaldinho ni de Deco. Primer cop a la taula. Per passar-nos-ho bé, primer ho havíem de passar pitjor. L’última temporada de Rijkaard ja havia marcat un precedent. La derrota a Numància en el primer partit de lliga i l’empat al Camp Nou contra un Racing de pa sucat amb oli, semblava que volien mantenir la dinàmica.

Però no senyors. Els engranatges necessiten una mica de temps, certa cura, i molta passió. I el temps va decidir que a la tercera anava la vençuda. La cura va sorgir del contacte entre les botes i la pilota i la passió la van posar els jugadors, el tècnic, i poc a poc (perquè la història no ens ho ha permès fer d’una altra manera) l’afició. 1 a 6 a Gijón i cop d’efecte d’en Pep.

M’agradaria fer un inventari per caracteritzar la seva figura:

A simple vista, en un cop d’ull t’adones que és una persona amb estil. Evidentment per la seva feina no és estrictament necessari però per a la seva concepció global no hi pot faltar aquest toc d’elegància, de pulcritud. Americana, jersei de punt, camisa, màniga llarga, màniga curta, sempre a mida. Fins i tot ha sabut gestionar la seva falta de cabell que temporada rere temporada era més evident, combinant-la amb una barba serrada i carismàtica com tot ell.

Do de la paraula, és polisèmic en tots els sentits. Té múltiples interpretacions, infinites connotacions, però sempre diu allò que vol i de la manera que vol. Amb un repertori lèxic envejable i uns referents literaris, musicals i socials tan nostrats, ha deixat embadalit a uns i altres, ha captivat amb les seves paraules, amb el seu discurs, amb la seva forma de veure les coses, en definitiva amb la seva doctrina. Començant pels seus jugadors, deixant-los clar que qui no volgués formar part de la idea no hi estava obligat, espolsant qualsevol nota dissonant dins el vestidor, any rere any. Posant els punts sobre les “is”, defensant els seus i a ell mateix quan les pedres queien a la nostra teulada.

Sensibilitat, lluny d’empatxar-se de tot el que ha aconseguit sempre hi ha posat cor en tot el que ha fet. Ha plorat pel Barça i amb el Barça. Ha cuidat cada detall, ha mimat a qui ell creia oportú, s’ha deixat aconsellar per aquells que creia que eren els seus valedors.

Dedicació, hores i hores de vídeo, de sessions preparatòries de gestió d’horaris, de tàctica, d’estratègia, de tot.

Respecte, cap als seus jugadors i cap als rivals. S’ha omplert la boca d’elogis cap a uns i altres i en tot moment.

I moltes coses més que en podríem dir i que per no ser més pesat m’abstindré de remarcar.

Em quedo amb un últim aspecte:

Transgressió, amb tot el que ha significat per al Barça durant tot aquest temps ha transgredit gran part dels tòpics, dels mites, i de les lleis més arrelades d’aquest món. Ha assolit el nivell més proper a la perfecció, ha transformat a jugadors com ni ells mateixos es pensaven que podrien canviar, ha ressonat arreu del món, ha estat motiu de plagi i no n’ha exigit els drets, la seva idea ha generat un canvi de paradigma ja sigui per bé (per aquells qui l’han volgut seguir) o per mal (per aquells que s’hi ha oposat). Ha motivat tàctiques impensables i ha esdevingut un dels principals amics i enemics del futbol.

Amic perquè li has donat tot el significat que representa, i enemic perquè li has fet mal, amb la teva perfecció en un món tant macarrònic, instigant a plantejaments antifutbolístics, a actituds lamentables i a accions mereixedores de sanció.

Perquè ens ho fas això Pep?

Arnau

dimecres, 18 d’abril del 2012

Ambigüitat

U2 - Beautiful day


Ha arribat el moment. Aquell on tot es decideix. Aquell on no es poden escatimar esforços, aquell que no n’entén de mitges tintes.

Vuit dies que separen tres partits. Tres partits que marcaran les aspiracions finals de l’equip. Una oportunitat més per demostrar.

Stamford Bridge ha esdevingut un escenari ambigu en els últims anys. Testimoni del millor i del pitjor. Un 3 a 0 en vint minuts, Gudjohnsen, Lampard i Duff. Un moment de reflexió. Un intent de remuntada i un instant immortal: a la frontal de l’àrea Iniesta la cedeix a Ronaldinho, aquest agafa el rellotge, atura el temps, tempteja a Carvalho una, dues i tres vegades, li roba l’orgull i li cedeix la vergonya fins que decideix executar amb una “burxa” màgica. Les cervicals de Cech ja tenen firma. Després, rematada de Terry mentre Carvalho agafa a Valdés, 4 a 2 i eliminats. Això sí, aquí només es parla de d’Ovrebo, Bussaca i companyia.

L’estadi dels blues també ha presenciat la fi de la carrera futbolística d’Asier del Horno. Mourinho en va ser el botxí i un jove Messi, l’ase dels cops. Un cop de cap d’Eto’o, però, ho va posar tot en ordre.

Per últim ens queda la temporada del triplet. Aquella on ningú recorda el partit d’anada. 0 a 0 i una actuació arbitral al més pur estil britànic. Però bé, anem al gra. Temps de descompte i els locals guanyen per 1 a 0. Mereixien més, probablement. Però el destí, la sort, la insistència, o el que Déu vulgui, va alinear els astres a l’últim moment perquè un seguit de despropòsits permetés que la pilota anés a parar a peus de Messi que amb una passada a la frontal va trobar a Iniesta. Situat en la mateixa posició que Ronaldinho anys enrere (a l’altra porteria), el geni de Fuentealbilla va xutar amb el cor per foradar la porteria i marcar el gol més esperat i desitjat per a tots aquells que vam creure, en la final i fins al final. Un final que marcava l’inici d’una època, l’hegemonia blaugrana va néixer aquella nit, i almenys, fins a la d’avui, seguirà ben present i ben visible.

Ara només cal esperar per veure que ens depara Stamford Bridge, altra vegada.

El que no cal esperar és el comportament i la manera d’afrontar el partit per part dels nostres, oi?

Paciència i fe.

Arnau

dimarts, 20 de març del 2012

Caminem per poder ser

If I rise - Dido ft, A.R. Rahman


10…8…? Es diu aviat.

Qüestió de moments, qüestió d’esperança, qüestió de paciència i, per damunt de tot, qüestió de fe.

Qui es mofa ara d’aquella dita: “els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam.

El que semblava un impossible ara esdevé una possibilitat, complicada, llunyana, però al cap i a la fi, existent.
Si s’assoleix la gesta no em vull imaginar que més es podrà dir del Barça. Si l’equip mor en el camí, tampoc. Perquè sigui com sigui ho farà fidel al seu estil, un estil que es va ferir a Pamplona i que ha tornat amb força. Que es va empatxar contra el Leverkusen i que va donar un cop a la taula a Sevilla. Contra tota crítica, contra tot dubte. I aquesta sensació és impagable.

Per fi ens trobem en una situació d’inferioritat, tard o d’hora havia d’arribar. Benvinguda sigui si és el que ha de ser. Una oportunitat més per demostrar una faceta desconeguda per l’equip, que haurà de mostrar competència fins al final, sense fragilitats i amb contundència. No ens en queda una altra.

No negarem que els títols són la culminació de les coses ben fetes. Coronen a tot aquell qui els aconsegueix. El fet de sentir-te orgullós tot i no aconseguir-ne, també diu molt. L’intent sempre hi ha de ser, l’al·licient mai ha de desaparèixer, de no ser així, ja podríem tancar la barraca.

No sé si es guanyarà la lliga o no. Només sé que hi tinc fe i fins que les matemàtiques no diguin el contrari continuaré esperançat, visionant una nit de transistors a l’última jornada, o una davallada blanca sense precedents.

Els colors, el fanatisme, poden jugar males passades. Els extremismes no acostumen a donar bons fruits. La fe no s’equipara a “ceguera”, l’esperança no equival  a desbordament.

Si ara per ara en tinc és perquè m’han donat motius suficients, perquè el bagatge pesa i el palmarès no desapareix. Perquè la seva ambició és permanent i la manera d’afrontar els obstacles incentiva  a qualsevol.

Potser no la guanyarem, potser la irregularitat ens castigarà, però la gesta l’estem construint des de fa uns anys, i res ni ningú la podrà embrutar.

Quedem-nos amb això, no és un consol, és una realitat, que només ha de fer que servir-nos per creure, per insistir i per cridar ben alt i ben fort que seguim vius, que lluitarem fins on calgui i morirem en l’intent si és necessari, però que mai es posarà en dubte la nostra condició de guanyadors i de seductors. Perquè si parlem de futbol:  el blau i el grana tenen la paraula.


Arnau.

dimarts, 21 de febrer del 2012

La disfressa de la discòrdia

James Morrison - One life

Retrobar-se, recuperar sensacions, tornar a creure o simplement no deixar de fer-ho.

Quina llàstima, per molts no deixarà de ser un partit de pur tràmit que no suposarà més que tres punts en una lluita impossible per tornar a coronar-nos com a reis de la regularitat. Em sap greu per tots aquells que ahir, sigui per horari, sigui per desencís o sigui per ignorància van deixar d’anar al camp, van tancar la televisió o no es van ni molestar en baixar al bar a veure l’espectacle.

Ens hem malacostumat i costa assumir-ho. L’enemic del Barça en els últims anys ha estat ell mateix, han estat les seves temporades predecessores, les grans gestes aconseguides i la seva constància insultant.

El que són les coses: un València que va plantar cara a les semifinals de copa, va arribar ahir amb una aparent alineació atrevida i va marxar amb la cua entre les cames. Van ser testimonis d’una classe magistral, una més, per si no ho recordàvem. Va arribar el rei Carnestoltes vestit de blaugrana i els va fer una disfressa a mida, amb tots els detalls, i de tots els colors.

La rua va començar amb un petit incident sense més, però que per moments tornava a implantar els fantasmes del passat a l’estadi. 10 minuts més tard els artistes ja estaven a punt.

Iniesta va ser el primer en agafar la tisora. Va fer una passada que va estripar la defensa valencianista, habilitant a Abidal perquè aquest la posés buscant a Messi que després d’un rebot es va fer més petit encara, i més astut si se’n pot arribar a ser més i va picar la pilota per sota les cames de Diego Alves, el millor del València i a la vegada el més exposat.

Busquets es va disfressar de balança. Recolzant, assistint, oferint, i equilibrant. Va agafar les vetes, el cordill i les grapes i va cosir les costures per tal que l’equip fos consistent i elàstic a la vegada, per cuidar les transicions sense estrebades inesperades.

Puyol va optar per l’escut, per la duresa i la contundència, que va atemorir a Soldado, Jonàs i qui es posés per davant.

I finalment Messi, que últimament feia el paper de rodamón, de voler i no poder, d’intentar i no trobar. Doncs bé, ahir va dir que prou, que ell manava i decidia, i va posar els complements. El joc va ser adornat amb els gols, i per últim, després de modelar el vestit del porter ché va optar per posar la cirereta, i el va obsequiar amb  un barret de copa, elegant, subtil, propi de Sirs, Lords i tota l’aristocràcia planetària.

La carrossa va ser gentilesa de la resta de jugadors, Cesc com a punta de llança i Alexis com a pupil més fidel.

I va arribar el moment de firmar la festa, de donar el toc personal a càrrec del que tot ho remena.

El director va jugar els últims minuts per saludar els assistents, per tornar a ser reconegut, i per deixa clar que l’ofici es porta per dins. Sotana marca de la casa i es corre el teló.

Tanta parafernàlia per 3 punts?

I la que faci falta.

Arnau