Tracy Chapman - Talkin' Bout a Revolution
Yann Tiersen - Comptine d'un autre été, l'après midi
L’agraïment, la gratitud
f. [LC] Sentiment afectuós envers qui ens ha fet un bé, un servei, un favor.
Aquest sentiment és
el que a mi em desperta la figura de Josep Guardiola. L’entrenador del Futbol
Club Barcelona des de la temporada 2008/2009 i fins la fi de la 2011/2012.
Quatre anys que han
suposat un abans i que espero tardin en esdevenir un després.
No m’agradaria
agrair-li la seva gesta basant-me en els títols aconseguits. Crec que la
gratitud va més enllà, és més sensible.
Reconec que la seva
contractació com a tècnic del primer equip no em va generar una il·lusió especial.
M’explico: el seu bagatge esportiu no anava més enllà d’un ascens de Tercera
Divisió a la Segona Divisió B. Sense ànim de desmerèixer aquest fet, el que em
generava confiança era el seu origen. Ell venia de la Masia, del futbol
formatiu. Va viure una de les èpoques més glorioses de la història blaugrana,
va formar part del Dream Team. També n’hi va tocar viure de crues, amb equips
més desestructurats, entrenadors mediocres i aficions condemnatòries. Va capitanejar
el Barça durant temporades, es va fer estimar com a jugador i un dia, com ara
fa unes setmanes va decidir marxar. No el van fer fora, va ser ell qui va
creure que la seva etapa havia de tenir un final a Can Barça. L’experiència d’allò
viscut se la va posar a la motxilla per anar-la complementant a Itàlia, a Mèxic
i al Qatar.
Aquesta classe
magistral que les seves aptituds li han permès aprendre és el que em feia
realment il·lusió.
Apreteu-vos el
cinturó que ens ho passarem bé, va dir.
I per passar-nos-ho
bé no era necessari dependre de Ronaldinho ni de Deco. Primer cop a la taula.
Per passar-nos-ho bé, primer ho havíem de passar pitjor. L’última temporada de
Rijkaard ja havia marcat un precedent. La derrota a Numància en el primer
partit de lliga i l’empat al Camp Nou contra un Racing de pa sucat amb oli,
semblava que volien mantenir la dinàmica.
Però no senyors.
Els engranatges necessiten una mica de temps, certa cura, i molta passió. I el
temps va decidir que a la tercera anava la vençuda. La cura va sorgir del
contacte entre les botes i la pilota i la passió la van posar els jugadors, el
tècnic, i poc a poc (perquè la història no ens ho ha permès fer d’una altra
manera) l’afició. 1 a 6 a Gijón i cop d’efecte d’en Pep.
M’agradaria fer un
inventari per caracteritzar la seva figura:
A simple vista, en
un cop d’ull t’adones que és una persona amb estil. Evidentment per la seva
feina no és estrictament necessari però per a la seva concepció global no hi
pot faltar aquest toc d’elegància, de pulcritud. Americana, jersei de punt,
camisa, màniga llarga, màniga curta, sempre a mida. Fins i tot ha sabut
gestionar la seva falta de cabell que temporada rere temporada era més evident,
combinant-la amb una barba serrada i carismàtica com tot ell.
Do de la paraula,
és polisèmic en tots els sentits. Té múltiples interpretacions, infinites
connotacions, però sempre diu allò que vol i de la manera que vol. Amb un
repertori lèxic envejable i uns referents literaris, musicals i socials tan
nostrats, ha deixat embadalit a uns i altres, ha captivat amb les seves paraules,
amb el seu discurs, amb la seva forma de veure les coses, en definitiva amb la
seva doctrina. Començant pels seus jugadors, deixant-los clar que qui no
volgués formar part de la idea no hi estava obligat, espolsant qualsevol nota
dissonant dins el vestidor, any rere any. Posant els punts sobre les “is”,
defensant els seus i a ell mateix quan les pedres queien a la nostra teulada.
Sensibilitat, lluny
d’empatxar-se de tot el que ha aconseguit sempre hi ha posat cor en tot el que
ha fet. Ha plorat pel Barça i amb el Barça. Ha cuidat cada detall, ha mimat a
qui ell creia oportú, s’ha deixat aconsellar per aquells que creia que eren els
seus valedors.
Dedicació, hores i
hores de vídeo, de sessions preparatòries de gestió d’horaris, de tàctica, d’estratègia,
de tot.
Respecte, cap als
seus jugadors i cap als rivals. S’ha omplert la boca d’elogis cap a uns i
altres i en tot moment.
I moltes coses més
que en podríem dir i que per no ser més pesat m’abstindré de remarcar.
Em quedo amb un
últim aspecte:
Transgressió, amb
tot el que ha significat per al Barça durant tot aquest temps ha transgredit
gran part dels tòpics, dels mites, i de les lleis més arrelades d’aquest món.
Ha assolit el nivell més proper a la perfecció, ha transformat a jugadors com
ni ells mateixos es pensaven que podrien canviar, ha ressonat arreu del món, ha
estat motiu de plagi i no n’ha exigit els drets, la seva idea ha generat un
canvi de paradigma ja sigui per bé (per aquells qui l’han volgut seguir) o per
mal (per aquells que s’hi ha oposat). Ha motivat tàctiques impensables i ha
esdevingut un dels principals amics i enemics del futbol.
Amic perquè li has
donat tot el significat que representa, i enemic perquè li has fet mal, amb la
teva perfecció en un món tant macarrònic, instigant a plantejaments antifutbolístics,
a actituds lamentables i a accions mereixedores de sanció.
Perquè ens ho fas
això Pep?
Arnau
