Mumford & Sons - Holland Road
He mirat el bloc.
Des del 17 de maig que no actualitzo. Tenint en compte que l’últim post
tractava de la figura de Guardiola, atesa la seva decisió de deixar la banqueta
blaugrana, el panorama semblava tètric.
Res més lluny de la
realitat.
Evidentment els
jugadors, qui més qui menys, eren els mateixos de les últimes 4 temporades.
Primer punt per atenuar qualsevol mena d’alarmisme prematur. Contra Tito
Vilanova hi jugava el fet d’haver passat sense pena ni glòria per Can Barça
quan era jugador, la destresa de Guardiola a l’hora de gestionar una roda de
premsa (amb la seva eloqüència característica), i l’expectativa de com li
quedaria l’americana la corbata i els pantalons de pinça. Molts seguidors, de
ben segur que patien per no veure que la vestimenta li estrenyés excessivament
o li quedés dues talles més gran.
A tot això se li
podia sumar l’idil·li entre Guardiola i el Dream Team, i la nostàlgia d’una
idea recuperada i millorada, de la mateixa manera que innovadora i
revolucionària, del futbol de toc.
El de Bellcaire
d’Empordà sabia que estava acceptant un repte immens, amb poc a guanyar i molt
a perdre. I des del primer dia ho va deixar ben clar, assegurant que qualsevol
comparació amb el seu company i predecessor la perdria, i de llarg.
Resulta, però, que en
comptes de sotmetre’s al judici de l’americana amb la seva corresponent camisa
de botons adornada amb corbatí, el bo d’en Tito va optar per un polo màniga curta i color fosc, a joc
amb els pantalons. No li sobrava res i només li faltava una mica d’estil, de
saber fer, de saber portar. Un estil que ha anat adquirint amb sobrietat a l’hora de respondre les preguntes
punyents del periodisme esportiu, així com la contundència amb la que ha obrat
quan la situació ho ha exigit. Sempre des del respecte, sempre des de
l’educació.
A dia d’avui, són
pocs els que anhelen la forma de jugar del barça de Guardiola, ja que la del
present és un reflex (continuïtat), amb matisos, del que fa quatre anys i mig
va arribar com una aposta arriscada i actualment té guanyats tots els cors dels amants d’aquest esport.
Cert és que,
enguany, Valdés està encaixant més del que voldríem. De la mateixa manera,
l’equip està marcant més que mai. Les baixes en defensa han posat a prova la
immediata presa de decisions de l’entrenador. L’estat de gràcia ofensiu, també.
En catorze jornades només han concedit un empat, totalment concebible.
Avui visitem un
dels estadis on, estadísticament, al Barça li ha costat sumar. Però, escolteu,
no creieu que venint d’on venim i arribats en aquest punt, les estadístiques
poden relativitzar-se o fins i tot etiquetar-se de banals?
No tinc cap dubte
que, en breu, molts de nosaltres baixarem al bar sabent-nos segurs del nostre
equip. Sabent-nos segurs del nostre entrenador. Sabent-nos segurs d’haver
recollit l’herència de la millor proposta futbolística. I sobretot, sabent-nos
segurs de tenir un futur prometedor, sigui amb americana, polo, o barret de copa.
Arnau
