Perquè toca

Pel seu toc. Per la seva gran visió de joc. Pel seu control. Per la seva humilitat. Per la seva trajectòria. Pels seus títols individuals. Per la seva gran aportació en els títols col·lectius. Per la seva lectura dels partits. Perquè pivota sobre si mateix com ningú. Perquè no acostuma a perdre cap pilota. Perquè és atent. Perquè abans de controlar ja ha donat dos cops d’ull al seu voltant. Per la seva rosca. Per la seva empenya. Per la seva solidaritat. Pel seu respecte. Per la seva generositat. Per la seva naturalitat. Per la seva saviesa. Per la seva calma. Per la seva subtilesa. Perquè fa més bons a la resta. Perquè ningú parla malament d’ell. Perquè no és envejat sinó respectat. Perquè és bo, molt bo. Perquè tot i la seva altura és gran, molt gran, i amb la pilota als peus creix, a cada jugada, a passos galopants. Perquè és possessió. Perquè és correcte. Perquè és planer. Perquè és de casa. Perquè ha mamat de casa. Perquè és precís. Perquè estudia, analitza, madura les jugades. Perquè sempre tria la millor opció. Perquè combina. Perquè recolza. Perquè sempre és on ha de ser. Per la seva intel·ligència. Per la seva astúcia. Per la seva habilitat. Per la seva direcció Per les seves fintes. Pel seu equilibri. Per la seva estratègia. Pel seu domini. Per la seva paciència. Pel seu treball. Pel seu esforç. Pel seu lideratge. Pel seu comportament exemplar. Per la seva persistència. Perquè mai desisteix en l’intent de practicar un futbol atractiu. Perquè mai renuncia als seus principis. Per la seva educació. Pels seus modals. Perquè sempre li estarem agraït. Per la docència que en cada partit imparteix a tots els que el veuen, els que juguen amb o contra ell. Pel reconeixement per part de tots vers la seva figura. Perquè mai ens cansem de veure’l jugar. Perquè és referent. Perquè és excel·lent. Perquè és centrecampista. Perquè juga al millor equip del món. Perquè es diu Xavi Hernández. Perquè s’ho mereix.

Pilota d’Or 2010 si us plau.

Gràcies.

Arnau.

Persistirem

Música celestial per començar a escriure una vivència. Una d’aquelles que, com molt bé diuen Els Amics de les Arts, entraran en els annals de la història.

Un escenari ideal. Un Camp Nou vestit de gala, impacient per veure un gran espectacle.

Uns actors escollits. Campions del món, pilotes d’or, Fifa World Players, i tants guardons més.

Uns directors selectes. Un portuguès arrogant, prepotent, inclús impertinent, però capaç de crear un entramat tàctic infranquejable, un estil propi que l’identifiqui i una filosofia que a pocs els ha funcionat. Al seu costat un home de la casa, un seductor de la paraula, d’aquells que crea escola, capaç de reanimar i transformar un equip en hores baixes per tal de conduir-lo fins a la glòria eterna.

Xiula Iturralde.

Comença un viatge diferent a tots, una classe magistral, una lliçó de fonaments, una càtedra tàctica.

Qui millor, per representar tot això, que l’home que està cridat a ser el nou Pilota d’Or? Des del primer moment va decidir agafar la batuta de l’equip per dirigir l’orquestra blaugrana a ritme de vals. Xavi Hernández és control, és visió, és elegància. Toc subtil davant Casillas i barraca!

Hegemonia blaugrana en una nit per emmarcar. El segon gol ho exemplifica a la perfecció: rondo estratosfèric a la medul·lar que acaba amb un canvi de joc perfecte perquè Villa arribi a la línia de fons per fer la passada de la mort a un anticipat Pedro. De traca i mocador!

Era el torn del “nen” de la pilota, del qual en parlava fa uns dies. A la primera part ja havia avisat amb un tir ple de fantasia que el pal no va voler fer entrar. Doncs bé, a la segona part després d’insistir jugada rere jugada va desistir en l’intent de foradar la xarxa. Va veure que potser aquell dia no li tocava a ell. Que aquella nit se li havia encomanat una altra tasca, una tasca més assistent que no pas finalitzadora. L’escollit ho va entendre ràpidament i després de jugar una estona al “cuit i amagar” amb el rival va habilitar Villa perquè aquest, de xut creuat, batés Casillas. Per treure’s el barret!

L’excel·lència es va assolir en el quart. Pilota per Leo que l’agafa que la mima, que l’acaricia, que encara a Khedira, a Carvalho, als dos alhora, i que en vinguin molts més, que els trenca la cintura amb un canvi de direcció cap a l’esquerra mentre els roba el poc amor propi que els queda. Des del mig camp executa una passada immensa a l’esquena de Ramos que aprofita Villa per reafirmar-se com a golejador. Chapeau!

La cirereta la van posar dos secundaris de la trama, dos canterans amb ganes de fer-se valer, amb ganes de demostrar perquè estan a Can Barça i no en un altre lloc. El noi de Linyola encara a un minvat Pepe que no encerta en el bloqueig de la centrada. Jeffren s’anticipa a Ramos i col·labora en la “maneta” final. Genial!

5 gols i una exhibició que molt probablement no podrem tornar a veure. Perquè els artistes actuen en moltes obres però només en tenen una de mestra.

Digueu-me precipitat, impulsiu, agosarat...però no tinc cap dubte que la de dilluns va ser la millor classe de futbol que mai he rebut.

90 minuts irrepetibles d’un equip inimaginable que ens ha brindat i ens brindarà actuacions indescriptibles.


“No puc prometre títols, però puc dir que persistirem fins al final i que estareu orgullosos de nosaltres” (Josep Guardiola, 2008)


Arnau.