Persistirem

Música celestial per començar a escriure una vivència. Una d’aquelles que, com molt bé diuen Els Amics de les Arts, entraran en els annals de la història.

Un escenari ideal. Un Camp Nou vestit de gala, impacient per veure un gran espectacle.

Uns actors escollits. Campions del món, pilotes d’or, Fifa World Players, i tants guardons més.

Uns directors selectes. Un portuguès arrogant, prepotent, inclús impertinent, però capaç de crear un entramat tàctic infranquejable, un estil propi que l’identifiqui i una filosofia que a pocs els ha funcionat. Al seu costat un home de la casa, un seductor de la paraula, d’aquells que crea escola, capaç de reanimar i transformar un equip en hores baixes per tal de conduir-lo fins a la glòria eterna.

Xiula Iturralde.

Comença un viatge diferent a tots, una classe magistral, una lliçó de fonaments, una càtedra tàctica.

Qui millor, per representar tot això, que l’home que està cridat a ser el nou Pilota d’Or? Des del primer moment va decidir agafar la batuta de l’equip per dirigir l’orquestra blaugrana a ritme de vals. Xavi Hernández és control, és visió, és elegància. Toc subtil davant Casillas i barraca!

Hegemonia blaugrana en una nit per emmarcar. El segon gol ho exemplifica a la perfecció: rondo estratosfèric a la medul·lar que acaba amb un canvi de joc perfecte perquè Villa arribi a la línia de fons per fer la passada de la mort a un anticipat Pedro. De traca i mocador!

Era el torn del “nen” de la pilota, del qual en parlava fa uns dies. A la primera part ja havia avisat amb un tir ple de fantasia que el pal no va voler fer entrar. Doncs bé, a la segona part després d’insistir jugada rere jugada va desistir en l’intent de foradar la xarxa. Va veure que potser aquell dia no li tocava a ell. Que aquella nit se li havia encomanat una altra tasca, una tasca més assistent que no pas finalitzadora. L’escollit ho va entendre ràpidament i després de jugar una estona al “cuit i amagar” amb el rival va habilitar Villa perquè aquest, de xut creuat, batés Casillas. Per treure’s el barret!

L’excel·lència es va assolir en el quart. Pilota per Leo que l’agafa que la mima, que l’acaricia, que encara a Khedira, a Carvalho, als dos alhora, i que en vinguin molts més, que els trenca la cintura amb un canvi de direcció cap a l’esquerra mentre els roba el poc amor propi que els queda. Des del mig camp executa una passada immensa a l’esquena de Ramos que aprofita Villa per reafirmar-se com a golejador. Chapeau!

La cirereta la van posar dos secundaris de la trama, dos canterans amb ganes de fer-se valer, amb ganes de demostrar perquè estan a Can Barça i no en un altre lloc. El noi de Linyola encara a un minvat Pepe que no encerta en el bloqueig de la centrada. Jeffren s’anticipa a Ramos i col·labora en la “maneta” final. Genial!

5 gols i una exhibició que molt probablement no podrem tornar a veure. Perquè els artistes actuen en moltes obres però només en tenen una de mestra.

Digueu-me precipitat, impulsiu, agosarat...però no tinc cap dubte que la de dilluns va ser la millor classe de futbol que mai he rebut.

90 minuts irrepetibles d’un equip inimaginable que ens ha brindat i ens brindarà actuacions indescriptibles.


“No puc prometre títols, però puc dir que persistirem fins al final i que estareu orgullosos de nosaltres” (Josep Guardiola, 2008)


Arnau.