It's a process - Jonah Hill/Philip Seymour Hoffman
Feia temps que no tenia una sensació com la que dimecres passat vaig tenir. Una d’aquelles que quasi bé no recordava, però que a la vegada se’m va presentar en forma de déjà vu. Durant quinze minuts la sensació de control, de poder i d’atreviment es va esvair en favor de la inseguretat, la fragilitat i el nerviosisme, tan de jugadors com d’aficionats. Repeteixo, durant quinze minuts.
Ara resulta que, a aquesta sensació, s’hi ha sumat la frustració d’un empat a domicili en un partit, més enllà de la fortuna, disputat. A cop calent tot és fosc, o blanc, segons es miri, o segons es vol que mirem.
Després dels darrers quatre anys, un se n’adona que el crèdit que ha guanyat el nostre equip és més fort que qualsevol cop calent, qualsevol retret, qualsevol error, per part d’uns com per part dels altres.
El pessimisme hauria d’estar condemnat a can Barça. Gairebé el podríem titllar de falta de respecte cap tot allò aconseguit i cap a la manera d’haver-ho aconseguit. Som als inicis de la segona volta, estem a set punts del líder, hem accedit a les semifinals de copa i ens trobem a vuitens de final de la Copa d’Europa. I me’n descuidava, seguim tenint l’equip de SEMPRE, fent front a lesions, a rivals i a factors de tot tipus, com SEMPRE.
La credibilitat és un bé massa preuat com per abandonar-lo a les primeres de canvi. Amb això no vull dir que estigui prohibit patir sensacions de tot tipus, al cap i a la fi no som amos de totes les nostres reaccions, i, creieu-me, no ens agradaria el futbol si res d’això sentíssim, ja sigui per bé o per mal.
Curiosa és la patologia que es viu al voltant de Valdebebas, on un canvi de plantejament d’una setmana a una altra converteix el Reial Madrid d’equip frustrat a equip eufòric. És d’admirar, tenint en compte la seva eliminació d’una competició que segons qui la guanyi, sembla ser que, canvia de valor. El que fa la desesperació.
Que el Madrid ha fet un canvi és indiscutible. Que el Madrid segueix sense saber-li jugar al Barça, també. Ens podran dir que en l’últim enfrontament van disposar de més ocasions, que van ser atrevits, i que ens van posar la por al cos. Són fets contrastables i mitjanament objectius. Però que els quedi clar que una flor no fa estiu, que, com he dit, la credibilitat no sorgeix d’un dia per l’altre, que un se l’ha de guanyar, l’ha de construir, i que d’una setmana per l’altra no existeixen els miracles.
El que és cert i, penso, s’ha de reconèixer, és la seva regularitat. És indubtable que a hores d’ara són clars favorits al títol de lliga. Queda tota una volta, pot passar de tot, però encara que confiem plenament en el nostre equip, sabem que és complicat. Tot i així, no m’agradaria que això transcendís a altres dimensions més que a la que li pertoca.
Em segueixen sobrant arguments per seguir confiant plenament en el meu equip que, torno a repetir, no ha canviat. L’encert és incontrolable, la idea, no. I d’aquesta idea se’n fa la imatge, se’n fa el ressò, que a la llarga esdevé reconeixement. Després de tot el que hem viscut darrerament, un no només s’identifica en el joc, en allò més pràctic, sinó en tot el que això comporta. En el concepte, en la manera, en les formes.
Arribarà un dia que ens veurem superats en el joc, però em costa de creure que ens superin en la idea, en la imatge, doncs som els pioners i propietaris d’aquesta marca registrada que no permet actes incívics, ni fraccions internes, ni filtracions, ni demagògies. Que no n’entén de fanfarroneries i que si per qualsevol motiu es veu immersa en alguna d’aquestes situacions sabrà reaccionar a temps, aplicar la pertinent conseqüència i resoldre-les amb la coherència que sempre ha demostrat.
Em podreu dir empatxat, fatxenda, pedant i petulant, però us puc assegurar que així ho sento i ho crec i que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Visca el Barça i Visca Catalunya
Arnau
