El segon, l'imprescindible

Goyte - Somebody that I used to know

Guanyar o perdre, aquesta és la qüestió? Tot és relatiu, s'ha dit tota la vida. Què Messi és el millor del món ningú ho discuteix. Que a tots (la majoria de culers) ens faria gràcia que Xavi fos guardonat com a tal, tampoc.

Relatiu o no, som conscients del que suposa un jugador de les seves característiques per al Barça, i, al cap i la fi, per a Messi. M'abstindré de descriure fil per randa totes les aptituds i condicions que reuneix el cervell blaugrana per dos motius: el text seria inacabable, i encara em deixaria molts adjectius a l'hora d'expressar la grandesa de Xavi Hernàndez.

Avui,a Zurich, ha quedat demostrat, una vegada més, que els jugadors escollits són encara millors si al seu costat tenen acompanyants de primer nivell, de classe preferent, i de comportament exemplar.

Conscients o no, hem de tenir clar, que l'egarenc als seus 31 anys, i amb un palmarès per emmarcar, havent-ho guanyat absolutament tot, mai serà designat com a millor futbolista del món.

I jo em pregunto, i què més dóna? És un reconeixement, és evident. Un reconeixement, que si bé, no se li ha concedit avui, s'ha anat repartint en tants i tants partits disputats, en tants i tants afalacs per part de jugadors rivals, entrenadors, periodistes... En tantes i tantes passades a l'espai, en profunditat, controls orientats, mirades de reüll, visions perifèriques, tocs exquisits i gols, pocs, però bons.

És inevitable pensar que passarà quan li arribi l'hora de deixar els terrenys de joc, quan deixi d'impartir les seves classes particulars de futbol i es dediqui a mirar, aquest cop des de la grada, un esport que ell ha dut a la màxima expressió. No serem dramàtics, La Masia donarà els seus fruits i segur que seran bons, no en podem dubtar. Ara bé, això no treu que d'aquí uns anys ens visiti la nostàlgia i haguem de recórrer a la gran quantitat de vídeos on el mestre Xavi va deixar constància de tot el que va demostrar.

Sí, la sort és que encara li queden uns anys per malacostumar-nos, encara més, a poder ser.

Si nosaltres pensem d'aquesta manera, m'agradaria saber que se sent al formar part del mateix equip on hi juga el millor creador de joc del món. Què deu pensar Messi quan juga amb l'albiceleste i veu que les parets no són precises, que les passades són tallades pels rivals i que la possessió és desconeguda per als seus companys? Què en seria de Sherlock Holmes sense el seu estimat doctor Watson? O del Quixot sense el seu escuder Sanxo Pança?

Amb això no vull dir què Xavi i Messi vagin agafats de la mà, únicament que es valen l'un de l'altre i de la resta de companys per aprofitar tot el seu potencial i seduir a tothom a l'hora de jugar amb una pilota.

No és res més que l'enèsim reconeixement particular que, un servidor, li vol fer a un home que va estar a punt de marxar a Milà, ara farà uns anys, i privar-nos així de tot el seu repertori de recursos, futbolístics i humans. Un home que es va trencar els lligaments del genoll i es va perdre la primera final de la Copa d'Europa que podia disputar. Un home que ha estat pacient, educat, madur, i correcte en tot moment, tant quant jugava de pivot defensiu com quan es va convertir en la referència de la medul·lar blaugrana. Un home que ha esperat el que ha fet falta per tal de recollir els èxits en el moment adequat. Un home que ha esdevingut agent actiu d'un canvi generacional, i fins i tot conceptual, del que avui, els culers, entenem com a futbol.

De res ha servit tot això per ser reconegut amb el màxim obsequi individual. Repeteixo però, que no importa, a efectes pràctics seguirà sent tant bo com fins ara, i, per als més sentimentals, passarà a encapçalar la llista de no-reconeguts més importants del futbol. Serà acompanyat per Redondo, Rijkaard, Sócrates... i tants altres migcampistes llegendaris, que mai van arribar al màxim reconeixement individual, però que a dia d'avui se sentiran orgullosos de ser dirigits per algú que de petit va aprendre a anar sempre amb la pilota i de conservar-la fins l'eternitat.

Relatiu o no, Xavi enamora, per ser com és i per jugar com toca.

Avui, no puc acabar d'una altra manera que no sigui publicant un petit tast de l'exquisidesa del mestre. Per molts i molts anys segueixis sent imprescindible.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.