La disfressa de la discòrdia

James Morrison - One life

Retrobar-se, recuperar sensacions, tornar a creure o simplement no deixar de fer-ho.

Quina llàstima, per molts no deixarà de ser un partit de pur tràmit que no suposarà més que tres punts en una lluita impossible per tornar a coronar-nos com a reis de la regularitat. Em sap greu per tots aquells que ahir, sigui per horari, sigui per desencís o sigui per ignorància van deixar d’anar al camp, van tancar la televisió o no es van ni molestar en baixar al bar a veure l’espectacle.

Ens hem malacostumat i costa assumir-ho. L’enemic del Barça en els últims anys ha estat ell mateix, han estat les seves temporades predecessores, les grans gestes aconseguides i la seva constància insultant.

El que són les coses: un València que va plantar cara a les semifinals de copa, va arribar ahir amb una aparent alineació atrevida i va marxar amb la cua entre les cames. Van ser testimonis d’una classe magistral, una més, per si no ho recordàvem. Va arribar el rei Carnestoltes vestit de blaugrana i els va fer una disfressa a mida, amb tots els detalls, i de tots els colors.

La rua va començar amb un petit incident sense més, però que per moments tornava a implantar els fantasmes del passat a l’estadi. 10 minuts més tard els artistes ja estaven a punt.

Iniesta va ser el primer en agafar la tisora. Va fer una passada que va estripar la defensa valencianista, habilitant a Abidal perquè aquest la posés buscant a Messi que després d’un rebot es va fer més petit encara, i més astut si se’n pot arribar a ser més i va picar la pilota per sota les cames de Diego Alves, el millor del València i a la vegada el més exposat.

Busquets es va disfressar de balança. Recolzant, assistint, oferint, i equilibrant. Va agafar les vetes, el cordill i les grapes i va cosir les costures per tal que l’equip fos consistent i elàstic a la vegada, per cuidar les transicions sense estrebades inesperades.

Puyol va optar per l’escut, per la duresa i la contundència, que va atemorir a Soldado, Jonàs i qui es posés per davant.

I finalment Messi, que últimament feia el paper de rodamón, de voler i no poder, d’intentar i no trobar. Doncs bé, ahir va dir que prou, que ell manava i decidia, i va posar els complements. El joc va ser adornat amb els gols, i per últim, després de modelar el vestit del porter ché va optar per posar la cirereta, i el va obsequiar amb  un barret de copa, elegant, subtil, propi de Sirs, Lords i tota l’aristocràcia planetària.

La carrossa va ser gentilesa de la resta de jugadors, Cesc com a punta de llança i Alexis com a pupil més fidel.

I va arribar el moment de firmar la festa, de donar el toc personal a càrrec del que tot ho remena.

El director va jugar els últims minuts per saludar els assistents, per tornar a ser reconegut, i per deixa clar que l’ofici es porta per dins. Sotana marca de la casa i es corre el teló.

Tanta parafernàlia per 3 punts?

I la que faci falta.

Arnau