Ambigüitat

U2 - Beautiful day

Ha arribat el moment. Aquell on tot es decideix. Aquell on no es poden escatimar esforços, aquell que no n’entén de mitges tintes.

Vuit dies que separen tres partits. Tres partits que marcaran les aspiracions finals de l’equip. Una oportunitat més per demostrar.

Stamford Bridge ha esdevingut un escenari ambigu en els últims anys. Testimoni del millor i del pitjor. Un 3 a 0 en vint minuts, Gudjohnsen, Lampard i Duff. Un moment de reflexió. Un intent de remuntada i un instant immortal: a la frontal de l’àrea Iniesta la cedeix a Ronaldinho, aquest agafa el rellotge, atura el temps, tempteja a Carvalho una, dues i tres vegades, li roba l’orgull i li cedeix la vergonya fins que decideix executar amb una “burxa” màgica. Les cervicals de Cech ja tenen firma. Després, rematada de Terry mentre Carvalho agafa a Valdés, 4 a 2 i eliminats. Això sí, aquí només es parla de d’Ovrebo, Bussaca i companyia.

L’estadi dels blues també ha presenciat la fi de la carrera futbolística d’Asier del Horno. Mourinho en va ser el botxí i un jove Messi, l’ase dels cops. Un cop de cap d’Eto’o, però, ho va posar tot en ordre.

Per últim ens queda la temporada del triplet. Aquella on ningú recorda el partit d’anada. 0 a 0 i una actuació arbitral al més pur estil britànic. Però bé, anem al gra. Temps de descompte i els locals guanyen per 1 a 0. Mereixien més, probablement. Però el destí, la sort, la insistència, o el que Déu vulgui, va alinear els astres a l’últim moment perquè un seguit de despropòsits permetés que la pilota anés a parar a peus de Messi que amb una passada a la frontal va trobar a Iniesta. Situat en la mateixa posició que Ronaldinho anys enrere (a l’altra porteria), el geni de Fuentealbilla va xutar amb el cor per foradar la porteria i marcar el gol més esperat i desitjat per a tots aquells que vam creure, en la final i fins al final. Un final que marcava l’inici d’una època, l’hegemonia blaugrana va néixer aquella nit, i almenys, fins a la d’avui, seguirà ben present i ben visible.

Ara només cal esperar per veure que ens depara Stamford Bridge, altra vegada.

El que no cal esperar és el comportament i la manera d’afrontar el partit per part dels nostres, oi?

Paciència i fe.

Arnau