De records, tots en tenim. Bons, dolents, ambigus…, però en tenim. No és d’estranyar, doncs, que un club amb 112 anys d’història també tingui, al seu arxiu, moments i moments als quals recórrer per poder entendre, en la mesura possible, perquè les coses són com són, perquè les persones som qui som.
Pot semblar paradoxal dir que no em ve de gust parlar de futbol, pragmàticament parlant, em refereixo a allò palpable, allò recent, allò (siguem clars) d’anit. Penso que l’empatx de derbis ha anat en tot moment contra el futbol, que n’ha estat el principal ressentit. Per això, en tant que puc, m’agradaria parlar del que queda, d’allò que és vàlid a efectes pràctics, que en definitiva és el que a la majoria ens commou. Som a Wembley i això, malgrat que a alguns els pesi, no ens ho prendrà ningú.
Ens ha costat, ens ho hem treballat, ningú ens ha regalat res, i repeteixo, ningú. Com que l’objectivitat universal és una farsa, qui mana és qui decideix. Els jugadors al camp, l’àrbitre sancionant allò que considera mereixedor de ser sancionat, i els entrenadors, que manen a la banqueta i al vestidor. Punt i final, no hi ha més. Les lamentacions queden en un tercer pla, per uns i per altres, i com que lamentar-se és gratuït, lamentem-nos tant com vulguem, però tinguem ben present que a efectes pràctics, tot seguirà el seu decurs.
He començat parlant del record i no voldria deixar-lo de banda. La paraula Wembley, per als culers, està plena de connotacions positives: 1992. 20 de maig. Samarreta taronja. Dream Team. La Sampdoria del gran Pagliuca. Pròrroga. Falta. Toca Stoichkov, xafa Bakero, pica Koeman. Gol. Celebració. Mans a la cara. Plors. Final. Europa. La taca blanca a la punta de la bota dreta l’holandès. La punta de la sabata dreta de Cruyff enganxada al saltar la tanca publicitària. Celebració. Alexanco. Copa. Amunt. Ben amunt. La primera de moltes. El principi de tot.
Perquè no ho tornem a intentar?
El 28 de maig de 2011 la història ens torna a citar.
Us en debem una, i aquests no fallen (Josep Guardiola, maig de 2010)
Arnau.
No em preguntis i no et mentiré, dic. Però com que no m'has preguntat, creu-me perquè el que et diré és veritat: Pell de gallina.
ResponEliminaVisca el Barça!