Extraordinari

Mumford & Sons - Hopeless Wanderer

Vujadin Boškov es va quedar més ample que ningú quan va pronunciar aquella màxima, i que a dia d'avui encara segueix i seguirà vigent, que el “futbol és futbol”. Adjectivació que pot caure en l’absurd més absolut o, per contra, sentit comú portat a la màxima expressió. En definitiva, que al futbol tot és possible i no sempre se'n pot trobar una explicació unànime, una solució irrefutable, un pronòstic encertat i molt menys un diagnòstic acurat.

Dos més dos no sempre fan quatre per molt que vulguem que així sigui. Si fos així, quin al•licient ens quedaria? Durant temps hem estat contemporanis de l’equip més fiable de la història, d'aquell que s’esforçava en tenir-ho tot controlat, a trepitjar sobre segur i a sentir-se com a casa jugant on fos i contra qui fos. Amb la dificultat que tot això comporta. Doncs fins i tot durant aquest temps, dos més dos han seguit sumant resultats diversos, amb derrotes inesperades, derrotes doloroses, com també victòries insultants, nits màgiques, jugades antològiques i tot un ventall de situacions que van anar més enllà d’allò considerat normal, previsible, probable.

Una d'aquestes situacions és la que es va produir el passat dimarts al Camp Nou. Els precedents no eren els millors: derrota inesperada a San Siro, partit pesat contra el Sevilla i el fet de saber que en menys de tres setmanes es decidiria el futur a la Copa i a Europa. El que pesava més de tot, crec, eren les sensacions recollides dels últims encontres. Un Milan que era una caricatura del que havia sigut anys enrere ens va saber jugar i de l’única manera que podia. Ben col•locats, tancats al darrere, i molt pacients, esperant el moment oportú per deixar-se la pell en la pressió, en el contraatac o allà on fes falta, 2 a 0 i amb Abbiati sense pelar-se els colzes. El partit davant el Sevilla no va tenir res a veure. Amb el Camp Nou d'espectador el Barça es va encallar, tot i les rotacions, no va trobar la fluïdesa habitual davant un Sevilla on el seu jugador més perillós va romandre a la banqueta més de mitja part. Vam salvar els mobles perquè malgrat el mal joc, la diferencia entre els dos equips, amb tots els respectes, era inassolible.

Finalment, dimarts, va arribar l’etern rival. Ens ho jugàvem tot a caixa o faixa. A un partit de tornada amb un mínim avantatge i com a locals. Un escenari idoni, a priori. A més, venia un Madrid amb la lliga perduda, fregant el ridícul a Riazor i amb una eliminatòria a Europa de gran dificultat.

Suposo que havia de passar, tard o d'hora  És difícil de pair, i més tenint en compte que els números a la lliga són millors que mai, que els números de Messi també i que Iniesta ens estava brindant unes actuacions de traca i mocador.

Passada, toc, combinació, associació, triangulació, possessió, horitzontalitat, molta horitzontalitat, massa horitzontalitat. El model de joc al que ens hem acostumat i que tant ens agrada se'ns va convertir en una llosa que ens va fer incapaços de franquejar l’àrea rival. Si a això hi sumem la versió millorada del contraatac del Madrid, ja podíem tancar barraca.

Derrota contundent i eliminatòria justa davant l’etern rival.

Les reaccions en calent tenen la seva part positiva. Si ens han d'ajudar a sentir-nos millor, endavant. Aquestes reaccions, on m’incloc, no tenen memòria i molt probablement se les emportarà el vent. Deixant passar uns dies després de la desfeta, estic completament segur que tots els que vam reaccionar en calent, a dia d'avui seguim confiant en aquest equip. No he vist mai condemnar un equip per tres partits, ni per quatre, ni per cinc. Espero seguir sense veure-ho. Un crèdit guanyat en els darrers quatre anys i mig no se'n pot anar en orris en un mes, NO!

Jordi Roura no serà el salvador, ni l’antídot per combatre la metzina, ni res d'això  perquè no ho ha de ser. Davant una situació inesperada el segon entrenador s’ha trobat davant el focus, indefens, sortejant les rodes de premsa de la millor manera possible, manat per uns i altres, al telèfon i a la grada. Difícil paper on tots hi hem de ser partícips.

La temporada ens ofereix una oportunitat de refer-nos. De deixar aquestes setmanes enrere i de sobreposar-nos a nosaltres mateixos, als nostres errors, a les nostres mancances. Rotacions, plantejament tàctic, sort, entrega, coratge , fe... El triangle conformat per la plantilla, els tècnics i l’afició ha d'estar més unit que mai. Hem de ser conscients que ens trobem en una situació extraordinària. Però, que no han estat extraordinaris aquests últims anys? Ens hem malacostumat, i sent conscients d'això i per molt que a la llarga la caiguda sigui més forta, no hem de deixar de malacostumar-nos, perquè només així, podrem donar sentit a aquesta època de flors i violes, de títols, de reconeixement. Ja arribarà la caiguda, però em nego a falsejar-la per una mala ratxa. No siguem injustos i deixem la hipocresia per quan no ens quedi cap altre argument que no sigui el de creure sabent que no ho aconseguirem. Ara no toca això, ara toca aixecar el cap, fer honor a les lletres que figuren al dors de l’elàstica blaugrana i demostrar que el victimisme, que el pessimisme, i les males maneres no formen part del nostre llibre de ruta.

I si es dóna el cas, que Déu no ho vulgui, que no capgirem l’eliminatòria contra el Milan, desitjaria que els aplaudiments fossin una constant com ho van ser després de la semifinal contra el Chelsea l’any passat, l’eliminació de la Copa a Sevilla o en tantes altres situacions on el resultat no ha estat l’esperat.
Que la força ens acompanyi contra els fantasmes del passat. Que la perseverança s’imposi al desistiment, al fet de dimitir com a seguidors i com a deutors dels protagonistes que ens han ensenyat el millor futbol del món.

Arnau