La casa és gran

Little Bitty Pretty One - Thurston Harris

Sempre hem sentit a dir, en tots els àmbits, que  “allò que funciona, millor no tocar-ho”. Hi estic parcialment d'acord  Crec que en el futbol aquesta frase també s’ha pronunciat moltes vegades i fins i tot representa una “pauta” seguida per molts i discutida per pocs.

Resulta, però, que, aplicada a la vessant més física, aquesta afirmació esdevé imperfecta, futbolísticament parlant. Un jugador no té la mateixa condició que una idea, ni les mateixes capacitats que una màquina. Un futbolista, a llarg termini, té data de caducitat. A curt termini, ha de comptar amb el cansament, la sobrecàrrega de minuts i els riscos que tot això comporta.

Entenc que en ple segle XXI, amb la formació dels professionals que envolten un equip de primera línia mundial, i amb la quantitat d'estudis referents al límit de la condició física humana, la meva opinió quedi revocada a les primeres de canvi, però perquè així sigui, primer l’he d’exposar.

Sabem que el joc del Barça no es caracteritza per un model de desgast físic acusat. Sabem que el joc associatiu, les triangulacions i la jugada madurada no exigeixen tant com el contraatac, el fet de jugar a l’espai, o la pressió més extrema.

També sabem dels problemes d'anys precedents, de jugadors que ja passen la trentena, amb els talons, els genolls, les lumbàlgies els problemes amb el pubis i la fragilitat muscular. I de jugadors que no arriben a aquesta trentena, també.

Per tant, el fet de proposar un futbol més tècnic que físic no ens immunitza davant el cansament, les sobrecàrregues, el risc de lesions i la saturació mental. “Allà on no hi arriben les cames hi arriba el cap” també ho podem posar en dubte. Després d'un partit exigit com el del passat dimecres, l’alineació de dissabte no em va agradar. Nou dels onze titulars, repetien d'inici.

No negarem que Mestalla és un camp complicat per al Barça, per l’entitat del rival i per l’extra-motivació de molts dels seus jugadors quan s’enfronten als blaugranes. No negarem, tampoc, que si bé, en altres temporades, els 3 punts en joc eren vitals per les aspiracions a la lliga, els d'ahir diferien una mica quan a necessitat. Que ningú em mal interpreti, no vull dir que s’hagués de llançar el partit, ni molt menys.

Entenc que hi ha d'haver un onze base, però només simbòlicament, en cap cas i menys tractant-se del Barça, s’ha de convertir en un imperatiu obligatori. A la plantilla tots els jugadors estan capacitats per complir, i amb escreix, les seves obligacions damunt del camp. Amb Thiago, Villa, Alexis, Adriano i companyia podem anar a guanyar-nos les garrofes on faci falta. I si a sobre resulta que aquests són els teòrics suplents, queda entès que en conjunt estem capacitats per lluitar per tot.

Que no ens pugui l’avarícia, a la vegada que no ens venci la por a no tocar res, a deixar-ho tot com està, que ja funciona, que ja ens va molt bé. La temporada és molt llarga i els riscos sempre hi són, no cal que els alimentem encara més. No hem de perdre la frescor física ni mental, no ens hem de quedar encallats en una rutina contraproduent.

Els onze jugadors són excelsos, i els divuit, també. Que les lesions no ens prenguin la màgia, que la dosificació de minuts ens la permeti conservar. Que la banqueta doni matisos al joc, que entre tots, ho hem de tirar endavant.

Arnau