Arenga

Deixarem d’existir durant 18 dies i 18 nits. Somiarem com mai ho hem fet fins ara. Un seguit d’emocions atemptaran contra la nostra persona. Restarem atents a cada pas, a cada moviment, a cada detall, a cada instant per no perdre’ns en el camí, un camí que pot esdevenir memorable o detestable, però que al cap i a la fi serà únic perquè no  tenim cap precedent que ens indiqui el contrari.

Davant d’una situació com aquesta molts pensaran en la prudència, en el fracàs, en la frustració, en la impotència. Altres en canvi es llençaran a la piscina, s’embenaran els ulls o posaran les mans al foc apostant per l’optimisme desfermat, la eufòria desmesurada, inclús, rosant la prepotència.

Considero que comparteixo atributs d’ambdues apostes, però més enllà d’aquestes, crec que el que realment ha d’imperar en les nostres ments i en els nostres cors és, per damunt de tot, la il·lusió. Il·lusió per poder presenciar una possible fita mai recordada, mai produïda, mai, fins i tot, pensada.

Algú dubta que en qualsevol dels 4 partits el nostre equip no renunciarà a la seva manera de jugar? Algú dubta que els nostres jugadors ho donaran tot per intentar assolir la fita que se’ls presenta? Algú dubta que tot i perdre algun partit els nostres jugadors sabran sobreposar-se?

Espero que per a tots aquells qui compartim un mateix sentiment no suposin més que un seguit de preguntes retòriques les quals no necessiten resposta.

Jo ho deixo aquí, doncs, m’han vingut a buscar. La il·lusió ha trucat a la meva porta i diu que el camí que hem de recórrer és molt llarg i que hem d’estar preparats. Li faré cas perquè sé que és autèntica, que es prometedora, i aquesta, és de les que mai defrauda.

I és així com m’agrada a mi, i no en sabria dir res més, canto i sempre em sabré: malalt d’amor pel meu país [i pel meu equip].

Visca el Barça i Visca Catalunya.

"Who am I?" "I am a champion"

Arnau