Que no sigui per no haver-ho intentat.
Que no sigui per haver renunciat als nostres principis.
Que no sigui perquè la violència s’hagi imposat a l’elegància.
Que no sigui perquè la pilota no hagi tingut moviment.
Que no sigui perquè el talent no hagi existit.
Que no sigui perquè el protagonisme hagi estat a les banquetes.
Que no sigui per haver perdut els papers.
Que no sigui per haver deixat de ser el referent on la majoria ens fixem a l’hora de valorar què és bo i què és dolent en això del futbol.
Que no sigui per haver caigut en la desesperació.
Que no sigui per no haver aixecat el cap en moments que ho requerien.
Que no sigui per la falta de companyonia.
Que no sigui per no haver estat, per deixar de ser, per morir ofegats, per desistir, per no persistir ni per tantes altres coses que el nostre equip desconeix. Perquè quan un té una idea i hi creu fins a l’eternitat, evidentment que no es convertirà en invencible, però segur que en el seu vocabulari no existirà la paraula rendició.
Per tot això, que no sigui.
I si és, només em quedarà dir, una i altra vegada, i sense cap mena de retret:
Visca el Barça.
Arnau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada