http://www.youtube.com/watch?v=oDkQoQCy9jg (youtube)
Silenci, l’actuació és a punt de començar. Els aplaudiments són secundaris, l’atenció es centra en l’escenari, en l’oïda o en el que faci falta per entrar en una altra dimensió. La dimensió del so, del ritme, del tempo (per als més teòrics)...
Música clàssica, pop, rock, house, jazz, chill out, salsa, soul, heavy metal o un madrigal, tant se val. N’hi ha per tots i ens cal estar preparats. És essencial posar-hi els cinc sentits, i, en cas necessari, el sisé.
La tonalitat, la melodia, el cànon, la instrumentació, la lletra... En definitiva, la tècnica, l’harmonia i la totalitat del que prenem com una cançó fan despertar involuntàriament en nosaltres una sensació de plenitud al descobrir la màgica influència que tenen sobre la nostra persona.
Curiós és el cas del panorama musical actual. Al capdavant de les llistes més comercials, sembla ser que, impera un nou gènere musical. La combinació entre pop, rock, i rap/hip hop ha esdevingut una sorpresa i, basant-nos en l’èxit obtingut, benvolguda, com dirien els Manel. Les etiquetes identificadores del nou fenòmen són diverses i sembla que la que guanya més força és la de mashup, entenent-la com a una hibridació genèrica entre dues cançons o estils musicals. Un dels seus màxims exponents és Armando Christian Pérez més conegut com a Pitbull, sens dubte, un personatge pintoresc. Se’l defineix com a cantant, qualitat de la qual discrepo totalment, cosa que fa trontollar tots els fonaments de la història de la música. Amb frases tant emprenedores com “I know you want me” “Dale!” “Sube sube, hasta las nubes” o “Rumba, siiii, ella quiere su rumba como?” ha captivat a mig món, amb la col·laboració inestimable de cantants que fins ara havien triomfat en solitari com Usher, Rihanna i qui sap quants més. Estrany tot plegat...
Que s’aturi la funció! No es tracta d’un entreacte, sinó d’uns segons per reflexionar. Qui ha deixat en llibertat a tota la colla de ‘’dj-predadors’’ que s’han apuntat a la festa moldejant i fent-se seves les creacions dels 80-90? Algú pot respondre? ‘’Música de llauna’’ diria el meu pare.
On queden tots aquells Serrats, Llachs, Raimons i companyies que varen promocionar la música d’autor en una època propícia per fer tot el contrari? On resten els “Que tinguem sort”, “Cançó de matinada”, “L’estaca”, “Al vent”... o no cal que siguin de casa, fenòmens, segurament més mediàtics com ara The Boss Springsteen o tants altres que puguem recordar. La música d’autor en general, fent menció especial a tota aquella reivindicativa, amb afany de lluita, de canviar quelcom.
Arribats en aquest punt, avui, els dos creadors d’aquest text, que amb més o menys fortuna serà llegit per uns pocs, us proposem algun dels temes que queden en la nostra memòria i que de tant en tant truquen a la porta per tal que els donem la benviguda per enèsima ocasió.
Avui som dos, emulant, esperem que amb major sort, aquest nou estil musical del qual hem parlat al llarg del text, conscients però, de no fer cap destrossa més enllà de les nostres humils opinions.
Així doncs us deixem amb les nostres propostes:
Your Body is a Wonderland (John Mayer, 2003)
Your Body is a Wonderland (John Mayer, 2003)
Cant de l'enyor (Lluís Llach, Marina Rossell i Mª del Mar Bonet, 1985)
Escrit gentilment per Núria Pulido i Arnau Martí
Què grans! Teniu tanta raó.. De vegades ens deixem endur per les modes, per la música que ens fan escoltar i re-escoltar perquè sona per tot arreu, perquè no hi ha una altra opció. Es més, de vegades sembla que quan tenim ganes de recordar la bona música sempre hi ha d'haver algú que ens digui: "Ui, que n'és de vella, aquesta cançó"
ResponEliminaRes, que us felicito perquè us ha quedat un escrit molt bonic i m'han agradat molt les tres cançons que heu suggerit. Continueu així, que aquí teniu la primera seguidora! :)
Eli
El que dieu és completament verdader i amb una raó tan savia que neix del simple fet d'observar i analitzar què ens envolta, en aquest cas quin tipus de múscia es considera "música" avui dia. És increïble que hi hagi persones que es refereixin a alguns cantants i grups com a "músics", que tinguin l'atreviment d'utilitzar aquest mot en va; probablement una sensació amarga i estranya per grans músics, autèntics virtuosos i tècnics en l'ofici que han experimentat realment aquest art i que actualment degut a la seva expiració ja no poden defensar el seu nom, o per la seva vellesa encara estan al front lluitant cadascun dels acords i notes que surten de les seves veus i instruments gastats d'experiència. Nois, les xifres poden parlar però el cor, els sentiments, les sensacions que ens puguin arribar a transmetre amb la música com ella mateixa té una dificultat afegida que mai serà capaç de ser quantificada. La música de veritat només la poden apreciar alguns afortunats amb un sisè sentit potser innat que els permet accedir a aquest món.
ResponEliminaEm declaro seguidora oficial del bloc. Felicitats.
Aida Royes