Reconèixer

Tracy Chapman - Talkin' Bout a Revolution

Yann Tiersen - Comptine d'un autre été, l'après midi

L’agraïment, la gratitud

f. [LC] Sentiment afectuós envers qui ens ha fet un bé, un servei, un favor.

Aquest sentiment és el que a mi em desperta la figura de Josep Guardiola. L’entrenador del Futbol Club Barcelona des de la temporada 2008/2009 i fins la fi de la 2011/2012.

Quatre anys que han suposat un abans i que espero tardin en esdevenir un després.

No m’agradaria agrair-li la seva gesta basant-me en els títols aconseguits. Crec que la gratitud va més enllà, és més sensible.

Reconec que la seva contractació com a tècnic del primer equip no em va generar una il·lusió especial. M’explico: el seu bagatge esportiu no anava més enllà d’un ascens de Tercera Divisió a la Segona Divisió B. Sense ànim de desmerèixer aquest fet, el que em generava confiança era el seu origen. Ell venia de la Masia, del futbol formatiu. Va viure una de les èpoques més glorioses de la història blaugrana, va formar part del Dream Team. També n’hi va tocar viure de crues, amb equips més desestructurats, entrenadors mediocres i aficions condemnatòries. Va capitanejar el Barça durant temporades, es va fer estimar com a jugador i un dia, com ara fa unes setmanes va decidir marxar. No el van fer fora, va ser ell qui va creure que la seva etapa havia de tenir un final a Can Barça. L’experiència d’allò viscut se la va posar a la motxilla per anar-la complementant a Itàlia, a Mèxic i al Qatar.

Aquesta classe magistral que les seves aptituds li han permès aprendre és el que em feia realment il·lusió.

Apreteu-vos el cinturó que ens ho passarem bé, va dir.

I per passar-nos-ho bé no era necessari dependre de Ronaldinho ni de Deco. Primer cop a la taula. Per passar-nos-ho bé, primer ho havíem de passar pitjor. L’última temporada de Rijkaard ja havia marcat un precedent. La derrota a Numància en el primer partit de lliga i l’empat al Camp Nou contra un Racing de pa sucat amb oli, semblava que volien mantenir la dinàmica.

Però no senyors. Els engranatges necessiten una mica de temps, certa cura, i molta passió. I el temps va decidir que a la tercera anava la vençuda. La cura va sorgir del contacte entre les botes i la pilota i la passió la van posar els jugadors, el tècnic, i poc a poc (perquè la història no ens ho ha permès fer d’una altra manera) l’afició. 1 a 6 a Gijón i cop d’efecte d’en Pep.

M’agradaria fer un inventari per caracteritzar la seva figura:

A simple vista, en un cop d’ull t’adones que és una persona amb estil. Evidentment per la seva feina no és estrictament necessari però per a la seva concepció global no hi pot faltar aquest toc d’elegància, de pulcritud. Americana, jersei de punt, camisa, màniga llarga, màniga curta, sempre a mida. Fins i tot ha sabut gestionar la seva falta de cabell que temporada rere temporada era més evident, combinant-la amb una barba serrada i carismàtica com tot ell.

Do de la paraula, és polisèmic en tots els sentits. Té múltiples interpretacions, infinites connotacions, però sempre diu allò que vol i de la manera que vol. Amb un repertori lèxic envejable i uns referents literaris, musicals i socials tan nostrats, ha deixat embadalit a uns i altres, ha captivat amb les seves paraules, amb el seu discurs, amb la seva forma de veure les coses, en definitiva amb la seva doctrina. Començant pels seus jugadors, deixant-los clar que qui no volgués formar part de la idea no hi estava obligat, espolsant qualsevol nota dissonant dins el vestidor, any rere any. Posant els punts sobre les “is”, defensant els seus i a ell mateix quan les pedres queien a la nostra teulada.

Sensibilitat, lluny d’empatxar-se de tot el que ha aconseguit sempre hi ha posat cor en tot el que ha fet. Ha plorat pel Barça i amb el Barça. Ha cuidat cada detall, ha mimat a qui ell creia oportú, s’ha deixat aconsellar per aquells que creia que eren els seus valedors.

Dedicació, hores i hores de vídeo, de sessions preparatòries de gestió d’horaris, de tàctica, d’estratègia, de tot.

Respecte, cap als seus jugadors i cap als rivals. S’ha omplert la boca d’elogis cap a uns i altres i en tot moment.

I moltes coses més que en podríem dir i que per no ser més pesat m’abstindré de remarcar.

Em quedo amb un últim aspecte:

Transgressió, amb tot el que ha significat per al Barça durant tot aquest temps ha transgredit gran part dels tòpics, dels mites, i de les lleis més arrelades d’aquest món. Ha assolit el nivell més proper a la perfecció, ha transformat a jugadors com ni ells mateixos es pensaven que podrien canviar, ha ressonat arreu del món, ha estat motiu de plagi i no n’ha exigit els drets, la seva idea ha generat un canvi de paradigma ja sigui per bé (per aquells qui l’han volgut seguir) o per mal (per aquells que s’hi ha oposat). Ha motivat tàctiques impensables i ha esdevingut un dels principals amics i enemics del futbol.

Amic perquè li has donat tot el significat que representa, i enemic perquè li has fet mal, amb la teva perfecció en un món tant macarrònic, instigant a plantejaments antifutbolístics, a actituds lamentables i a accions mereixedores de sanció.

Perquè ens ho fas això Pep?

Arnau

Ambigüitat

U2 - Beautiful day

Ha arribat el moment. Aquell on tot es decideix. Aquell on no es poden escatimar esforços, aquell que no n’entén de mitges tintes.

Vuit dies que separen tres partits. Tres partits que marcaran les aspiracions finals de l’equip. Una oportunitat més per demostrar.

Stamford Bridge ha esdevingut un escenari ambigu en els últims anys. Testimoni del millor i del pitjor. Un 3 a 0 en vint minuts, Gudjohnsen, Lampard i Duff. Un moment de reflexió. Un intent de remuntada i un instant immortal: a la frontal de l’àrea Iniesta la cedeix a Ronaldinho, aquest agafa el rellotge, atura el temps, tempteja a Carvalho una, dues i tres vegades, li roba l’orgull i li cedeix la vergonya fins que decideix executar amb una “burxa” màgica. Les cervicals de Cech ja tenen firma. Després, rematada de Terry mentre Carvalho agafa a Valdés, 4 a 2 i eliminats. Això sí, aquí només es parla de d’Ovrebo, Bussaca i companyia.

L’estadi dels blues també ha presenciat la fi de la carrera futbolística d’Asier del Horno. Mourinho en va ser el botxí i un jove Messi, l’ase dels cops. Un cop de cap d’Eto’o, però, ho va posar tot en ordre.

Per últim ens queda la temporada del triplet. Aquella on ningú recorda el partit d’anada. 0 a 0 i una actuació arbitral al més pur estil britànic. Però bé, anem al gra. Temps de descompte i els locals guanyen per 1 a 0. Mereixien més, probablement. Però el destí, la sort, la insistència, o el que Déu vulgui, va alinear els astres a l’últim moment perquè un seguit de despropòsits permetés que la pilota anés a parar a peus de Messi que amb una passada a la frontal va trobar a Iniesta. Situat en la mateixa posició que Ronaldinho anys enrere (a l’altra porteria), el geni de Fuentealbilla va xutar amb el cor per foradar la porteria i marcar el gol més esperat i desitjat per a tots aquells que vam creure, en la final i fins al final. Un final que marcava l’inici d’una època, l’hegemonia blaugrana va néixer aquella nit, i almenys, fins a la d’avui, seguirà ben present i ben visible.

Ara només cal esperar per veure que ens depara Stamford Bridge, altra vegada.

El que no cal esperar és el comportament i la manera d’afrontar el partit per part dels nostres, oi?

Paciència i fe.

Arnau

Caminem per poder ser

If I rise - Dido ft, A.R. Rahman

10…8…? Es diu aviat.

Qüestió de moments, qüestió d’esperança, qüestió de paciència i, per damunt de tot, qüestió de fe.

Qui es mofa ara d’aquella dita: “els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam.

El que semblava un impossible ara esdevé una possibilitat, complicada, llunyana, però al cap i a la fi, existent.

Si s’assoleix la gesta no em vull imaginar que més es podrà dir del Barça. Si l’equip mor en el camí, tampoc. Perquè sigui com sigui ho farà fidel al seu estil, un estil que es va ferir a Pamplona i que ha tornat amb força. Que es va empatxar contra el Leverkusen i que va donar un cop a la taula a Sevilla. Contra tota crítica, contra tot dubte. I aquesta sensació és impagable.

Per fi ens trobem en una situació d’inferioritat, tard o d’hora havia d’arribar. Benvinguda sigui si és el que ha de ser. Una oportunitat més per demostrar una faceta desconeguda per l’equip, que haurà de mostrar competència fins al final, sense fragilitats i amb contundència. No ens en queda una altra.

No negarem que els títols són la culminació de les coses ben fetes. Coronen a tot aquell qui els aconsegueix. El fet de sentir-te orgullós tot i no aconseguir-ne, també diu molt. L’intent sempre hi ha de ser, l’al·licient mai ha de desaparèixer, de no ser així, ja podríem tancar la barraca.

No sé si es guanyarà la lliga o no. Només sé que hi tinc fe i fins que les matemàtiques no diguin el contrari continuaré esperançat, visionant una nit de transistors a l’última jornada, o una davallada blanca sense precedents.

Els colors, el fanatisme, poden jugar males passades. Els extremismes no acostumen a donar bons fruits. La fe no s’equipara a “ceguera”, l’esperança no equival  a desbordament.

Si ara per ara en tinc és perquè m’han donat motius suficients, perquè el bagatge pesa i el palmarès no desapareix. Perquè la seva ambició és permanent i la manera d’afrontar els obstacles incentiva  a qualsevol.

Potser no la guanyarem, potser la irregularitat ens castigarà, però la gesta l’estem construint des de fa uns anys, i res ni ningú la podrà embrutar.

Quedem-nos amb això, no és un consol, és una realitat, que només ha de fer que servir-nos per creure, per insistir i per cridar ben alt i ben fort que seguim vius, que lluitarem fins on calgui i morirem en l’intent si és necessari, però que mai es posarà en dubte la nostra condició de guanyadors i de seductors. Perquè si parlem de futbol:  el blau i el grana tenen la paraula.

Arnau.

La disfressa de la discòrdia

James Morrison - One life

Retrobar-se, recuperar sensacions, tornar a creure o simplement no deixar de fer-ho.

Quina llàstima, per molts no deixarà de ser un partit de pur tràmit que no suposarà més que tres punts en una lluita impossible per tornar a coronar-nos com a reis de la regularitat. Em sap greu per tots aquells que ahir, sigui per horari, sigui per desencís o sigui per ignorància van deixar d’anar al camp, van tancar la televisió o no es van ni molestar en baixar al bar a veure l’espectacle.

Ens hem malacostumat i costa assumir-ho. L’enemic del Barça en els últims anys ha estat ell mateix, han estat les seves temporades predecessores, les grans gestes aconseguides i la seva constància insultant.

El que són les coses: un València que va plantar cara a les semifinals de copa, va arribar ahir amb una aparent alineació atrevida i va marxar amb la cua entre les cames. Van ser testimonis d’una classe magistral, una més, per si no ho recordàvem. Va arribar el rei Carnestoltes vestit de blaugrana i els va fer una disfressa a mida, amb tots els detalls, i de tots els colors.

La rua va començar amb un petit incident sense més, però que per moments tornava a implantar els fantasmes del passat a l’estadi. 10 minuts més tard els artistes ja estaven a punt.

Iniesta va ser el primer en agafar la tisora. Va fer una passada que va estripar la defensa valencianista, habilitant a Abidal perquè aquest la posés buscant a Messi que després d’un rebot es va fer més petit encara, i més astut si se’n pot arribar a ser més i va picar la pilota per sota les cames de Diego Alves, el millor del València i a la vegada el més exposat.

Busquets es va disfressar de balança. Recolzant, assistint, oferint, i equilibrant. Va agafar les vetes, el cordill i les grapes i va cosir les costures per tal que l’equip fos consistent i elàstic a la vegada, per cuidar les transicions sense estrebades inesperades.

Puyol va optar per l’escut, per la duresa i la contundència, que va atemorir a Soldado, Jonàs i qui es posés per davant.

I finalment Messi, que últimament feia el paper de rodamón, de voler i no poder, d’intentar i no trobar. Doncs bé, ahir va dir que prou, que ell manava i decidia, i va posar els complements. El joc va ser adornat amb els gols, i per últim, després de modelar el vestit del porter ché va optar per posar la cirereta, i el va obsequiar amb  un barret de copa, elegant, subtil, propi de Sirs, Lords i tota l’aristocràcia planetària.

La carrossa va ser gentilesa de la resta de jugadors, Cesc com a punta de llança i Alexis com a pupil més fidel.

I va arribar el moment de firmar la festa, de donar el toc personal a càrrec del que tot ho remena.

El director va jugar els últims minuts per saludar els assistents, per tornar a ser reconegut, i per deixa clar que l’ofici es porta per dins. Sotana marca de la casa i es corre el teló.

Tanta parafernàlia per 3 punts?

I la que faci falta.

Arnau

Creences

It's a process - Jonah Hill/Philip Seymour Hoffman

Feia temps que no tenia una sensació com la que dimecres passat vaig tenir. Una d’aquelles que quasi bé no recordava, però que a la vegada se’m va presentar en forma de déjà vu. Durant quinze minuts la sensació de control, de poder i d’atreviment es va esvair en favor de la inseguretat, la fragilitat i el nerviosisme, tan de jugadors com d’aficionats. Repeteixo, durant quinze minuts.

Ara resulta que, a aquesta sensació, s’hi ha sumat la frustració d’un empat a domicili en un partit, més enllà de la fortuna, disputat. A cop calent tot és fosc, o blanc, segons es miri, o segons es vol que mirem.

Després dels darrers quatre anys, un se n’adona que el crèdit que ha guanyat el nostre equip és més fort que qualsevol cop calent, qualsevol retret, qualsevol error, per part d’uns com per part dels altres.

El pessimisme hauria d’estar condemnat a can Barça. Gairebé el podríem titllar de falta de respecte cap tot allò aconseguit i cap a la manera d’haver-ho aconseguit. Som als inicis de la segona volta, estem a set punts del líder, hem accedit a les semifinals de copa i ens trobem a vuitens de final de la Copa d’Europa. I me’n descuidava, seguim tenint l’equip de SEMPRE, fent front a lesions, a rivals i a factors de tot tipus, com SEMPRE.

La credibilitat és un bé massa preuat com per abandonar-lo a les primeres de canvi. Amb això no vull dir que estigui prohibit patir sensacions de tot tipus, al cap i a la fi no som amos de totes les nostres reaccions, i, creieu-me, no ens agradaria el futbol si res d’això sentíssim, ja sigui per bé o per mal.

Curiosa és la patologia que es viu al voltant de Valdebebas, on un canvi de plantejament d’una setmana a una altra converteix el Reial Madrid d’equip frustrat a equip eufòric. És d’admirar, tenint en compte la seva eliminació d’una competició que segons qui la guanyi, sembla ser que, canvia de valor. El que fa la desesperació.

Que el Madrid ha fet un canvi és indiscutible. Que el Madrid segueix sense saber-li jugar al Barça, també. Ens podran dir que en l’últim enfrontament van disposar de més ocasions, que van ser atrevits, i que ens van posar la por al cos. Són fets contrastables i mitjanament objectius. Però que els quedi clar que una flor no fa estiu, que, com he dit, la credibilitat no sorgeix d’un dia per l’altre, que un se l’ha de guanyar, l’ha de construir, i que d’una setmana per l’altra no existeixen els miracles.

El que és cert i, penso, s’ha de reconèixer, és la seva regularitat. És indubtable que a hores d’ara són clars favorits al títol de lliga. Queda tota una volta, pot passar de tot, però encara que confiem plenament en el nostre equip, sabem que és complicat. Tot i així, no m’agradaria que això transcendís a altres dimensions més que a la que li pertoca.

Em segueixen sobrant arguments per seguir confiant plenament en el meu equip que, torno a repetir, no ha canviat. L’encert és incontrolable, la idea, no. I d’aquesta idea se’n fa la imatge, se’n fa el ressò, que a la llarga esdevé reconeixement. Després de tot el que hem viscut darrerament, un no només s’identifica en el joc, en allò més pràctic, sinó en tot el que això comporta. En el concepte, en la manera, en les formes.

Arribarà un dia que ens veurem superats en el joc, però em costa de creure que ens superin en la idea, en la imatge, doncs som els pioners i propietaris d’aquesta marca registrada que no permet actes incívics, ni fraccions internes, ni filtracions, ni demagògies. Que no n’entén de fanfarroneries i que si per qualsevol motiu es veu immersa en alguna d’aquestes situacions sabrà reaccionar a temps, aplicar la pertinent conseqüència i resoldre-les amb la coherència que sempre ha demostrat.

Em podreu dir empatxat, fatxenda, pedant i petulant, però us puc assegurar que així ho sento i ho crec i que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. 

Visca el Barça i Visca Catalunya

Arnau

El segon, l'imprescindible

Goyte - Somebody that I used to know

Guanyar o perdre, aquesta és la qüestió? Tot és relatiu, s'ha dit tota la vida. Què Messi és el millor del món ningú ho discuteix. Que a tots (la majoria de culers) ens faria gràcia que Xavi fos guardonat com a tal, tampoc.

Relatiu o no, som conscients del que suposa un jugador de les seves característiques per al Barça, i, al cap i la fi, per a Messi. M'abstindré de descriure fil per randa totes les aptituds i condicions que reuneix el cervell blaugrana per dos motius: el text seria inacabable, i encara em deixaria molts adjectius a l'hora d'expressar la grandesa de Xavi Hernàndez.

Avui,a Zurich, ha quedat demostrat, una vegada més, que els jugadors escollits són encara millors si al seu costat tenen acompanyants de primer nivell, de classe preferent, i de comportament exemplar.

Conscients o no, hem de tenir clar, que l'egarenc als seus 31 anys, i amb un palmarès per emmarcar, havent-ho guanyat absolutament tot, mai serà designat com a millor futbolista del món.

I jo em pregunto, i què més dóna? És un reconeixement, és evident. Un reconeixement, que si bé, no se li ha concedit avui, s'ha anat repartint en tants i tants partits disputats, en tants i tants afalacs per part de jugadors rivals, entrenadors, periodistes... En tantes i tantes passades a l'espai, en profunditat, controls orientats, mirades de reüll, visions perifèriques, tocs exquisits i gols, pocs, però bons.

És inevitable pensar que passarà quan li arribi l'hora de deixar els terrenys de joc, quan deixi d'impartir les seves classes particulars de futbol i es dediqui a mirar, aquest cop des de la grada, un esport que ell ha dut a la màxima expressió. No serem dramàtics, La Masia donarà els seus fruits i segur que seran bons, no en podem dubtar. Ara bé, això no treu que d'aquí uns anys ens visiti la nostàlgia i haguem de recórrer a la gran quantitat de vídeos on el mestre Xavi va deixar constància de tot el que va demostrar.

Sí, la sort és que encara li queden uns anys per malacostumar-nos, encara més, a poder ser.

Si nosaltres pensem d'aquesta manera, m'agradaria saber que se sent al formar part del mateix equip on hi juga el millor creador de joc del món. Què deu pensar Messi quan juga amb l'albiceleste i veu que les parets no són precises, que les passades són tallades pels rivals i que la possessió és desconeguda per als seus companys? Què en seria de Sherlock Holmes sense el seu estimat doctor Watson? O del Quixot sense el seu escuder Sanxo Pança?

Amb això no vull dir què Xavi i Messi vagin agafats de la mà, únicament que es valen l'un de l'altre i de la resta de companys per aprofitar tot el seu potencial i seduir a tothom a l'hora de jugar amb una pilota.

No és res més que l'enèsim reconeixement particular que, un servidor, li vol fer a un home que va estar a punt de marxar a Milà, ara farà uns anys, i privar-nos així de tot el seu repertori de recursos, futbolístics i humans. Un home que es va trencar els lligaments del genoll i es va perdre la primera final de la Copa d'Europa que podia disputar. Un home que ha estat pacient, educat, madur, i correcte en tot moment, tant quant jugava de pivot defensiu com quan es va convertir en la referència de la medul·lar blaugrana. Un home que ha esperat el que ha fet falta per tal de recollir els èxits en el moment adequat. Un home que ha esdevingut agent actiu d'un canvi generacional, i fins i tot conceptual, del que avui, els culers, entenem com a futbol.

De res ha servit tot això per ser reconegut amb el màxim obsequi individual. Repeteixo però, que no importa, a efectes pràctics seguirà sent tant bo com fins ara, i, per als més sentimentals, passarà a encapçalar la llista de no-reconeguts més importants del futbol. Serà acompanyat per Redondo, Rijkaard, Sócrates... i tants altres migcampistes llegendaris, que mai van arribar al màxim reconeixement individual, però que a dia d'avui se sentiran orgullosos de ser dirigits per algú que de petit va aprendre a anar sempre amb la pilota i de conservar-la fins l'eternitat.

Relatiu o no, Xavi enamora, per ser com és i per jugar com toca.

Avui, no puc acabar d'una altra manera que no sigui publicant un petit tast de l'exquisidesa del mestre. Per molts i molts anys segueixis sent imprescindible.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.

Sort

 Up in flames - Coldplay

sort

1 1 f. [LC] Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona.

Què i qui determina que és i què no és sort? En què ens basem per jutjar si quelcom ha estat fruit de la casualitat, o mèrit/demèrit d'algú? Som conscients que hi ha coses que no podem controlar, i d'altres que (ens pesi o no) suposen el resultat d'una acció intencionada?

Em faig totes aquestes preguntes després d'escoltar per enèsima vegada les paraules d'un tècnic,al meu entendre, desquiciat, que intenta creure's segur de sí mateix amb un posat xulesc, una mirada hostil i unes respostes que (valgui la redundància) responen a la seva gran capacitat d'inventiva, de desviar l'atenció, de fugir de tots els mals de cap que li comporta un clàssic.

Segon 22 de partit. Gol de Benzema. Sort? En part. L'errada de Valdés és demèrit del porter, una acció mal executada, però sempre controlable. El seguit de rebots següents ja no depenen d'un mateix i responen de manera aleatòria al seguit de cops que rep la pilota que desafia la física i cau a peus del delanter, que no perdona. 1 – 0 afortunats o no, però per avançar-te al marcador la pilota l'has de fer entrar.

Entrada de Messi sobre Xabi Alonso. L'argentí es juga la segona targeta, segons diuen. “Sort que no ens l'han expulsat”, debien pensar molts. No penso igual, en tot moment és una acció punible, com ho va ser. Fernández Borbalán va xiular falta, i cap factor atzarós, aleatori li va impedir treure targeta. No la va treure perquè no va considerar l'acció com a tal. De la mateixa manera que ho va fer en el moment de la protesta de l'argentí minuts abans, on sí va veure la groga, De la mateixa manera que l'entrada de Coentrao al turmell d'Iniesta, o les múltiples de Lass.

Amb això no vull entrar en una comparativa rencorosa a l'hora d'impartir justícia per un i altre equip. Només vull deixar clar que l'àrbitre pita el que creu, doncs, en accions compromeses no existeix un pensament únic irrefutable, i fins ara no conec ningú que m'hagi demostrar el contrari.

Estàvem amb 1 a 0 al marcador. Lluny de decaure, de desistir, el Barça es va reafirmar com el que és, un amant del toc, de la possessió, de l'associació, de la col·lectivització, en definitiva, un enamorat de la pilota. I com a tot grup, sempre hi ha l'artista, l'il·luminat, l'incomprès (doncs, no ens acabem de creure tot el que pot arribar a fer), i com es va comentar molt ahir, l'extraterrestre. Doncs bé, allò que l'artista la rep centrat al seu camp i es mira el panorama. Tot era blanc, o el que per ell és el mateix, tot era franc. Va iniciar una ruta itinerant marca de la casa, sortejant a un a dos i fins a tres contrincants per executar una passada, per tal d'habilitar el “Niño Maravilla” que va desplegar tota la seva potència i velocitat per encarar la porteria i creuar la pilota de manera impecable, i així, aconseguir la igualada.

Mitja part. I molt futbol per veure.

La segona part va suposar una nova classe magistral de control, de pausa, de selecció i sobretot d'unió. Un nom DON ANDRÉS. Amb una primera part realment discreta el de Fuentealbilla s'havia reservat per a la segona part, per al clímax, per al desenllaç, per als moments màgics. Triangulació fracassada al vèrtex de l'àrea madridista que acaba amb un refús de la defensa blanca. I ja és “mala sort” que la pilota caigués en territori de Xavi Hernàndez, que la veu venir, prepara el cos, la postura i estira plàsticament la cama, per sincronitzar un bon xut, que Marcelo el va fer encara més bo. I és que ja és “mala sort” que la pilota s'estavellés a les cames de Marcelo, les mateixes cames que van desencadenar una tangana monumental el passat agost, i que ara, sortosament col·laboraven amb l'etern rival. Sempre amb estil, de tacó, homenatjant el seu difunt compatriota Sócrates. Paradoxal amic Marcelo, paradoxal.

1 a 2 i encara més motius per ensenyar el futbol exemplar que caracteritza el nostre Barça. I allò que l'agada Don Andrés, es rifa un parell de rivals i cedeix la pilota a l'il·luminat, que l'obre a la banda, per tal que Alves executi una centrada d'aquelles que tant trobàvem a faltar, d'aquelles que dibuixen perfectament la paràbola de l'èxit, coronat amb un cop de cap del bentornat Fàbregas, desaparegut a la primera, decisiu a la segona.

1 a 3, el guió de sempre, la història de sempre.

Sorprenents van ser les decisions de Mourinho a mesura que anava avançant el partit. Comptava amb el tercer màxim bolejador de la lliga a la banqueta, jugador que va utilitzar com a tercer canvi, en favor de Kaká i Kedhira. L'un, faltat de ritme, i perdent el gran talent que havia tingut a cada passa que feia. L'altre, un tractor de gran embraçadura i de recorregut limitat, faltat de toc i de visió.

Em va sorprendre també la suplència de Mascherano, al meu entendre, el central més en forma del moment. La veritat però és que Piqué i el gran capità no van desentonar, de cap de les maneres. Em tranquil·litza saber que la intel·ligència del Jefecito sabrà acatar tot tipus de decisions. Em costarà creure el mateix en el cas de Villa. Un home que ho ha guanyat quasi bé tot, i que poc a poc es veu relegat a un clar segon pla en favor d'un jovenet amb ganes de fer les coses ben fetes, que fins i tot li ha pres aquell tant famós qualificatiu de “maravilla”. No ens fallis, David.

Amb els deures fets, la ressaca del partit ha vingut en forma de titulars de diaris d'arreu, debats infructuosos en cadenes de dubtosa imparcialitat, i sentiments de tot tipus.

Nosaltres seguirem rumb al Japó, a reconquistar la Terra del Sol Naixent, a contagiar el futbol d'orient, a impartir noves classes magistrals i a explicar a tots els nens i nenes que els Reis venent d'orient, enguany vestits de blaugrana, carregats d'il·lusió, de ganes de fer les coses bé, i esperem, d'èxits.

I si d'una cosa estic segur ara mateix és que néixer a Catalunya i ser del Barça és “pura sort”. Una sort que no ens prendrà ningú i que perdurarà fins l'eternitat.

Bon Nadal i que els Reis es portin com és degut.

Poc a poc anem fent camí, amb cura però am decisió, amb calma però amb insistència i sempre, sempre sense presses, perquè córrer és de covards.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.

Dubtes, precs i preguntes

Somewhere over the rainbow 

El dubte és tendenciós, i com a tal, tendeix a aparèixer a les primeres de canvi, encara que durant 3 anys t'hagis guanyat la suficient credibilitat, com per estranyar-te sentint comentaris del tot pessimistes, del tot crítics, del tot, siguem clars, inexplicables.

Encara que no sigui el cas, hem de saber que en tots aquests anys de la coneguda "era Guardiola" només fem que malacostumanr-nos. És quasi bé impossible que, tot això que estem veient i vivint, es repeteixi. Estem parlant d'una gesta mai vista, mai aconseguida. Mentalitzem-nos que vindran èpoques dures, on ens haurem d'aferrar a l'èpica a la sort i a la Mare de Déu de Monserrat per intentar tirar endavant els partits. Viurem empats i no com els de la setmana passada, empats on no jugarem bé, on serem més imprecisos que mai, i on es posarà a prova la nostra condició d'aficionats afèrrims i fidels.

Però com dic, no és el cas, és per això que trobo incorrectes els dubtes que han recaigut sobre l'equip del qual fem gala sempre que podem i més. Hem de ser conseqüents senyors. En aquest cas la situació no és finalitza amb un blanc i negre, no tot és sempre un caixa o faixa, sempre hi ha matisos, factors inesperats i, simplement, mals dies.  

És per això que espero que amb el correctiu que el Barça va aplicar a tots aquells que dubtaven del seu potencial, del seu nivell de moral, en definitiva d'ell com a equip, ningú s'atreveixi a dubtar d'aquest conjunt etern.

Gaudim ara que podem, i ja tindrem temps a lamentar-nos a buscar caps de turc on recaiguin totes les nostres frustracions. Siguem intel·ligents, per no dir realistes, i contagiem-nos, d'una vegada per totes, d'aquesta idea, i d'aquest equip. Deixem la hipocresia per a altres, i seguim sense embrutar el nom i el joc del nostre Barça.

Per acabar, vull exposar la meva opinió sobre un dels nous fitxatges vinguts a can Barça. És Cesc Fàbregas, del qual en el seu degut moment vaig dir que era innecessari per al Barça, cosa que no rectificaré, doncs, era una hipòtesi que no es podrà concretar ja que el d'Arenys ha estat fitxat. Ara bé, crec que pocs eren els que creien en una adaptació tant ràpida del jugador en l'equip. Em podran dir que tenia ADN Barça i tot el que vulguin, però després de 8 anys a l'estranger, tornar i jugar de la manera que està jugant és realment sorprenent i personalment admirable. A factors com la pressió, la rapidesa de la pilota, els automatismes propis dels equips i l'associació entre les jugadors, s'hi ha sabut sobreposar amb una gran concentració, una millorada condició física i una excel·lent visió perifèrica. Si a això li sumem la gran faceta golejadora que ha desenvolupat, penso que no hi ha millor adaptació possible.

I dit això, que juguin, que nosaltres ja ens encarregarem de posar-nos el pitet, d'aplaudir, de cridar i de demostrar que som aficionats incondicionals, d'aquells que no dubten dels seus, d'aquells que mai desistirant en l'intent de recolzar el seu equip, d'aquells que sempre es sabran orgullosos del seu Club i del seu país.

Arnau.

Jugadors

Fidelity - Regina Spektor

Ja hi tornem a ser. Primer partit oficial, i ja ens serveixen el plat estrella de la carta. El que va ser damunt el camp un menú degustació digne de 3 estrelles Michelín, va esdevenir una decepció, una altra, a les acaballes del partit.

Barça i Madrid, dues entitats que permanentment estan en l’elit del futbol mundial han arribat al límit. Desgracia o no, entre l’atzar i la qualitat d’ambdós equips s’ha generat un excés d’enfrontaments on pocs han sabut gestionar els sentiments i molts han caigut en la més trista misèria.

Obviaré els fets que van embrutar el final del partit per parlar únicament del joc, d’allò que és futbol i pel qual tots s’hi han de dedicar amb el màxim esforç per assolir els seus “suposats” objectius. Perdoneu abans els possibles tocs irònics que pugui incloure en el text, doncs, comprendreu que l’actitud de molts el passat dimecres em fa despertar instints poc ètics que cal encobrir com sigui.

Em va agradar el plantejament del Madrid, amb una pressió asfixiant que a més va anar acompanyada amb una idea totalment ofensiva, intentant fer-se amb el control del partit. Agosarats o no, van tenir les seves oportunitats.

El Barça, en canvi, encara s’havia de trobar, allà on no arribaven les cames hi arribava el cap, i inclús així, en força ocasions, els descuits van aparèixer.

M’agrada Benzema, la seva verticalitat, la seva fredor, i la seva visió de joc. Aquesta mescla d’apatia i escepticisme combinats amb una finor en el retall i en el toc que fan d’ell un jugador imprevisible i això, per a qualsevol defensa és sinònim de “mal de cap”.

No m’agrada Cristiano, amb unes condicions físiques indiscutibles, i unes aptituds tècniques a l’abast de molt pocs, crec que no sap gestionar les seves característiques en les diverses situacions que se li plantegen als partits. Probablement farà tants o més gols que la temporada passada, mare meva si aprengués a jugar. Una llàstima que es conformi amb el seu egoisme, enguany decorat amb unes ratlles al cap i el coll de la samarreta aixecat a més no poder.

M’agrada Di María pel seu atreviment.

No m’agrada ni Marcelo, ni Pepe, ni Xabi Alonso, ni Kedhira, perquè més enllà de les seves qualitats amb la pilota als peus, poso molt en dubte les seves intencions alhora de recuperar-la. Mai he estat partidari del joc dur, i pel que veig seguiré pensant així durant anys, molts anys. Em sembla ridícul i paupèrrim que hagin de recórrer a aquest tipus de “joc” per intentar aturar al rival, però bé, si comencem així probablement ens acabaríem qüestionant tantes i tantes coses que això es convertiria en un “no acabar mai”.

Crec que el que mai hauria d’acabar són jugadors com Mascherano, l’exemple clar per explicar la diferència entre violència i contundència, entre caràcter i falta de respecte, entre... (a hores d’ara) tenir la filosofia Barça o la filosofia Madrid.

Jugadors com Iniesta, que cauen bé, que no fan soroll i que són respectats allà on vagin, per la seva persona i per la seva qualitat, tal com va quedar demostrada en l’1 a 0 de la tornada on va esborrar els nervis del Camp Nou, va parar el temps i es va plantar davant del seu “amic” Casillas just en el moment on va optar per aixecar la pilota, amb classe, amb fredor, i tal i com és ell, sense fer soroll.

Jugadors com Piqué, defensa amb instint de davanter i ara sembla que se li està desenvolupant la faceta de migcampista assistent amb tocs de màgia.

Jugadors com Messi, que no té llistó, que ningú s’atreveix a dir fins on pot arribar perquè molt probablement acabaria amb qualsevol predicció, i que sense entrenar, a la vegada que sense descans és capaç de treure profit de qualsevol pilotada, de sortejar a qui faci falta, en fi, d’inventar jugades i més jugades, gols i més gols, tan al minut 1 com al 89, tant a casa com a fora, contra el Ceuta i contra el Madrid, però sempre, sempre.... amb la samarreta blaugrana.

Jugadors, sense més.

Obrim la nova temporada, ja sabeu, poc a poc, sense presses, perquè “Córrer és de covards”.

Arnau.

Auca (aires de Wembley)

La final de Wembley ha deixat un altre dels enèsims records en la memòria blaugrana. En el meu cas, i un cop finalitzada la competició i la conseqüent celebració, m’ha regalat una auca magnífica que tant de bo pogués quedar il·lustrada en un simple paper.

La imaginació és versàtil i si s’alimenta amb la màgia del joc col·lectiu blaugrana pot arribar a nivells incalculables. Tranquils no he embogit, poc m’ha faltat. A continuació, i sense ànim de fer-me pesat i empatxar de lletres el que tothom va poder gaudir, resumiré tot el que m’ha deparat aquest gran esdeveniment que, per sort, ha esdevingut meravellós.

Una final, per naturalesa, es mira amb uns ulls diferents, atents a tots els detalls, amb la màxima atenció possible per no perdre’t ni el mínim moviment, ni el mínim canvi. Dit això, entendreu que presti atenció al fet que l’equip de Guardiola gairebé no vegi la llum exterior, a excepció dels entrenaments, durant la seva estada a Londres. Que l’equip de Ferguson, en canvi, intentant evadir la pressió, es dediqui a fer sopars informals, significant això, una altra manera d’unió, de grup, de força.

M’agrada veure les cares dels jugadors en moments tant importants en les seves respectives carreres com a futbolistes. Els rostres dels homes privilegiats de disputar una final somniada per molts i jugada per tots. La cara de concentració de tots ells recorrent la zona mixta fins arribar als vestuaris. L’elegància dels jugadors anglesos vestits de dotze botons amb una rosa que, malauradament per ells, es va pansir a mesurar que va començar el partit. Potser no van tenir present que la bandera anglesa també consta en l’escut blaugrana i que la rosa és un símbol molt arrelat a la nostra terra. Deu ser que Sant Jordi és culé.

No vaig poder veure l’escalfament, però me’l puc imaginar. Mescla d’encoratjament del públic cap als seus jugadors i cares de solemnitat dels protagonistes més actius.

El cas és que l’àrbitre va xiular l’inici del partit i tots estàvem atents a tot el que pogués passar a partir d’aquell moment.

La veritat és que els primers minuts recordaven als de Roma. Si bé ningú va xutar tant com Cristiano, la pressió del Manchester era molt forta, i el Barça, no es trobava gens còmode.

15 minuts d’incertesa blaugrana. A partir d’aquí, cap fred, pilota a terra i a rodar, a controlar a posseir fins la fi. Ja reconeixíem l’equip de sempre, tot feia l’olor de sempre, tot era del color de sempre.

Xavi la rep al mig del camp i la condueix amb la seva elegància habitual, Giggs el pressiona tímidament i el de Terrassa el tempteja amb un seguit de fines fintes per acabar habilitant, amb una passada marca de la casa, a un reaparegut Pedro, que sol a la frontal de l’àrea no va dubtar en definir. Control cop d’ull a la porteria i rematada per baix al pal curt. D’una seguretat insultant.

L’avantatge ens va durar poc, d’una sacada de banda a favor nostre, recuperació de Rooney, doble paret, i definició de killer. En fora de joc, d’acord, però un senyor gol digne d’una gran final.

Fins a la mitja part, monòleg del Barça. Mitja part per a la reflexió per part d’alguns i per a la persistència per part d’uns altres. I resulta que persistint i creient en el que un fa, les coses s’acaben situant allà on els pertoca. Si tenim els considerats 3 millors jugadors d’Europa de la passada campanya, alguna cosa voldrà dir. I si l’Andrés li passa la pilota al Leo i aquest xuta a porteria alguna cosa pot passar. I si veus que el xut sorteja les cames de Vidic i les mans de Van der Saar amb una facilitat exagerada i t’adones que toca la xarxa, penses: ja ho ha tornat a fer.

Un altre cop davant en el marcador, aquesta vegada no se’ns escaparia. Més joc, més domini, més tot.

El Manchester intenta reaccionar fent entrar Nani, una espècie d’alter ego, de Cristiano Ronaldo, segurament amb menys sort. El fet és que en pic va entrar es va trobar davant de Messi, que li va proposar jugar a fet i amagar, que el va temptar amb la pilota i que amb un cop de cos el va anul·lar per complet, es va internar per la banda, va tenir la “santa barra” de fintar el central i de cedir-li la pilota a un sorprès Busquets, que no s’ho esperava i que va fer un mal control. Amb aquestes que la pilota, sortosament, cau, ara sí, als peus de Nani, però aquella no era la seva nit i el seus descuit va fer que Busquets recuperés la pilota de tal manera que la va cedir endarrere, just a la frontal de l’àrea. I allà, de passada, la va rebre l’home dels 40 milions. I aquest home, discutit per molts (m’incloc), es va parar i va dir: jo dec ser aquí per alguna cosa no? I es va retrobar. La va xafar al més pur estil Deco i la va picar amb tota la rosca del món per netejar l’escaire de la porteria. Que vagin servint la sidra, que això ja ho tenim al sac.

Per acabar, minuts de reconeixement per Keita, pel gran capità, i per al jove Afellay.

Final del partit i la quarta Champions per al Barça. 

Tots a tribuna i reconeixement per Abidal, l’home més feliç del món.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Arnau.

Som un

Hegemònic tot plegat.

Al meu entendre:

1 - Victor Valdés: madur, gran joc de peus, pacient en l'1 contra 1, gran capacitat de reacció, molta força mental, bons reflexos. Progressió estratosfèrica en els últims anys, consolidació a nivell internacional com un dels millors porters de la història i del Barça. Qui ens ho havia de dir, quan Van Gaal el volia retornar al filial, que el de l'Hospitalet acabaria fent-se amo i senyor de la xarxa blaugrana.

2- Daniel Alves: esbojarrat, en la forma de ser, en la forma de jugar. Costarà trobar-li relleu. La seva irresponsabilitat defensiva es transforma en aportació atacant, els seus descuits del lateral de la banda es converteixen en punyals ofensius a més no poder. De centrades irregulars i de recorregut incalculable ho dóna tot al camp. Sonarà a tòpic, però, no podem negar que la seva bogeria és una de les claus del sistema de joc que ens està donant tants i tants fruits. Obrigado. Visca la mare que et va parir.

3- Gerard Piqué: el central del món, va dir algú. Poc li falta. Posicionament exemplar, atreviment, desembossador, combinatiu, i el que vulgueu. Si algun dia ha estat més lent, més imprecís, més despitat que d'altres, se li pot perdonar. Culé radical, amic de mans, d'escuts i de petons i si és contra el Madrid o l'Espanyol, el "pobre", no s'ho pot acabar. Sabia decisió la de tornar casa per demostrar la teva vàlua. 

5- Carles Puyol: a temps. Sembla mentida, però l'edat passa per a tot i per a tots. El capità però, protagonista de les èpiques més recordades ha tornat quan se l'ha necessitat. Braçalet al braç i a liderar, a mossegar a marcar territori i a fer el que faci falta per seguir imperant. 

6- Xavi Hernàndez: panoràmic. Alliçonador, director, assessor, conseller, mestre i doctor "honoris causa". El futbol l'ha contractat per dur a la pràctica els manuals d'allò ben fet, d'allò correcte, d'alló perfecte. Xavi és pivotació, control, passe, mirada de reüll, giravolta. Xavi és brúixola, timó i capità. 

7- David Villa: entregat. Encertat o no, alliberat o impotent. Arribar al Barça i entendre el teu rol dins l'equip mai és fàcil, sobretot per als jugador que venen amb un "catxé" digne d'admiració (que li preguntin a Ibrahimovic o a Henry). Adaptar-se a la banda, acceptar els canvis i simplement no alçar la veu ni crear controvèrsies internes l'honra. Professional.

8- Andrés Iniesta: dolç. Potser no ha estat tant fresc com abans del seguit de lesions que li ha tocat viure. Venint d'un Mundial on no estava al 100% potser ha jugat en contra seva. Per sort, contra l'Espanyol fa pocs dies, vam poder veure a "Don Andrés" en estat pur. Conduint, inventant, combinant i marcant. Innocència, bonhomia, solidaritat. Fill d'UNICEF i de tots.

9- Bojan Krkic: desafortunat. Ha tingut minuts, alguns més aprofitats que d'altres. La mala sort ha volgut que es perdés el tram final de temporada. L'esperança és l'últim que es perd, i jo encara confio en aquell nen que amb 16 anys treia les castanyes del foc a Frank Rikjaard a Espanya a Europa i on fés falta. Sort.

10- Lionel Messi: infinit. Ningú arribarà a ser com ell. és una llàstima perquè el futbol serà etern i ell algun dia haurà de penjar les botes. Resem perquè sigui d'aquí molts anys, perquè realment serà trist, molt trist. Sense pressió, sense por, sense res i amb tot. Les enciclopèdies ja s'encarregaran de la resta, quina feinada els espera. El futbol és teu.

11- Jeffren Suàrez: limitat. Pocs minuts, lesions. Gran velocista, poca cosa més. Sempre podrà dir que ha jugat en el millor equip del món i que el seu nom encara ronda per l'atmosfera d'Abu Dabi.

13- José Manuel Pinto: protagonista. Simulació de fores de joc, i advertències en forma de bufetades, fan d'aquest home un personatge encara més pintoresc. Jugador de vestidor, motivador, amic. I gran porter.

14- Javier Mascherano: jefe. Integrat, líder, guanyador. Calculador, intel·ligent, pensador. Robador, jugador, tocador. Assegurança de vida. Agressivitat, contundència i netedat. Compromís i professionalitat. El millor fitxatge dels últims temps.

15- Seydou Keita: amable, respectuós. Home de fe. Golejador. Gentil. He de confessar, que és un dels jugadors pels quals m'alegro més quan marca. Les seves celebracions indiquen inequivocament que s'ho mereix. Tot i més. Cal aprendre'n de persones com ell, de veritat. Keita és comportament.

16- Sergio Busquets: polifacètic, polivalent. Provocador, descarat, sacrificat. El millor en transició defensa-atac. La balança perfecta per al Pep Team. Veterà de 22 anys. Fredor i tranquil·litat i sempre al servei de l'espectacle. Sotanes, croquetes i un repertori inacabable de recursos que esgota l'amor propi rival.

17- Pedro Rodríguez: intermitent. Després de les seves dues primeres temporades, el pavelló era molt alt. Consolidat mundialment i potser carregat de partits. Tot i així, el seu esfoç, sacrifici i compromís no es poden posar en dubte. És el jugador perfecte pel sistema. Humil.

18- Gabriel Milito: desafortunat. El Mariscal no troba el ritme i les lesions són el seu principal enemica. Per sort sempre ens quedarà la seva sabiduria, i l'assessorament que imprimeix a tot el vestidor.

19- Maxwell Andrade: irregular. Partits de tot i de res. Va arribar com a "ganxo" per fitxar Ibrahimovic, i s'ha guanyat la permanència en el millor equip que hagi somiat. Gran decisió per acabar la seva carrera.

20- Ibrahim Afellay: sorprenent. En fase d'adaptació i millorant. Cara de bon nen, i sprint assassí. Xut exterior i amant de la conservació. Donem-li temps, crec que ens ho retornarà gratament.

21- Adriano Correia: inesperat. Pocs minuts a l'inici, motls al final (exceptuant lesions), complidor, agosarat i atrevit. Bon complement per la banda.

22- Eric Abidal: amo i senyor. La seva millor temporada amb el Barça que ni una malaltia greu ha pogut esguerrar. S'ha sobreposat a tot i a tothom. S'ha guanyat l'estima de tot el futbol. Gran Abi.

23- Andreu Fontàs: beneficiat. La baixa d'Abidal li ha obert les portes, i sembla ser que s'hi ha trobat bé. Un dels molts canterans que intentaran seguir amb l'hegemonia blaugrana.

Visca el Barça.

Arnau.

Wait for us

De records, tots en tenim. Bons, dolents, ambigus…, però en tenim. No és d’estranyar, doncs, que un club amb 112 anys d’història també tingui, al seu arxiu, moments i moments als quals recórrer per poder entendre, en la mesura possible, perquè les coses són com són, perquè les persones som qui som.

Pot semblar paradoxal dir que no em ve de gust parlar de futbol, pragmàticament parlant, em refereixo a allò palpable, allò recent, allò (siguem clars) d’anit. Penso que l’empatx de derbis ha anat en tot moment contra el futbol, que n’ha estat el principal ressentit. Per això, en tant que puc, m’agradaria parlar del que queda, d’allò que és vàlid a efectes pràctics, que en definitiva és el que a la majoria ens commou. Som a Wembley i això, malgrat que a alguns els pesi, no ens ho prendrà ningú.

Ens ha costat, ens ho hem treballat, ningú ens ha regalat res, i repeteixo, ningú. Com que l’objectivitat universal és una farsa, qui mana és qui decideix. Els jugadors al camp, l’àrbitre sancionant allò que considera mereixedor de ser sancionat, i els entrenadors, que manen a la banqueta i al vestidor. Punt i final, no hi ha més. Les lamentacions queden en un tercer pla, per uns i per altres, i com que lamentar-se és gratuït, lamentem-nos tant com vulguem, però tinguem ben present que a efectes pràctics, tot seguirà el seu decurs.

He començat parlant del record i no voldria deixar-lo de banda. La paraula Wembley, per als culers, està plena de connotacions positives: 1992. 20 de maig. Samarreta taronja. Dream Team. La Sampdoria del gran Pagliuca. Pròrroga. Falta. Toca Stoichkov, xafa Bakero, pica Koeman. Gol. Celebració. Mans a la cara. Plors. Final. Europa. La taca blanca a la punta de la bota dreta l’holandès. La punta de la sabata dreta de Cruyff enganxada al saltar la tanca publicitària. Celebració. Alexanco. Copa. Amunt. Ben amunt. La primera de moltes. El principi de tot.

Perquè no ho tornem a intentar?

El 28 de maig de 2011 la història ens torna a citar.

Us en debem una, i aquests no fallen (Josep Guardiola, maig de 2010)

Arnau.

Que no sigui...

Que no sigui per no haver-ho intentat.

Que no sigui per haver renunciat als nostres principis.

Que no sigui perquè la violència s’hagi imposat a l’elegància.

Que no sigui perquè la pilota no hagi tingut moviment.

Que no sigui perquè el talent no hagi existit.

Que no sigui perquè el protagonisme hagi estat a les banquetes.

Que no sigui per haver perdut els papers.

Que no sigui per haver deixat de ser el referent on la majoria ens fixem a l’hora de valorar què és bo i què és dolent en això del futbol.

Que no sigui per haver caigut en la desesperació.

Que no sigui per no haver aixecat el cap en moments que ho requerien.

Que no sigui per la falta de companyonia.

Que no sigui per no haver estat, per deixar de ser, per morir ofegats, per desistir, per no persistir ni per tantes altres coses que el nostre equip desconeix. Perquè quan un té una idea i hi creu fins a l’eternitat, evidentment que no es convertirà en invencible, però segur que en el seu vocabulari no existirà la paraula rendició.

Per tot això, que no sigui.

I si és, només em quedarà dir, una i altra vegada, i sense cap mena de retret:

Visca el Barça.

Arnau.

Acords per recordar

Beyoncé – Hello - Instrumental (spotify)

http://www.youtube.com/watch?v=oDkQoQCy9jg (youtube)

Silenci, l’actuació és a punt de començar. Els aplaudiments són secundaris, l’atenció es centra en l’escenari, en l’oïda o en el que faci falta per entrar en una altra dimensió. La dimensió del so, del ritme, del tempo (per als més teòrics)...

Música clàssica, pop, rock, house, jazz, chill out, salsa,  soul, heavy metal o  un madrigal, tant se val. N’hi ha per tots i ens cal estar preparats.  És essencial posar-hi els cinc sentits, i, en cas necessari, el sisé.

La tonalitat, la melodia, el cànon, la instrumentació, la lletra... En definitiva, la tècnica, l’harmonia i la totalitat del que prenem com una cançó fan despertar involuntàriament en nosaltres una sensació de plenitud al descobrir la màgica influència que tenen sobre la nostra persona.

Curiós és el cas del panorama musical actual. Al capdavant de les llistes més comercials, sembla ser que, impera un nou gènere musical. La combinació entre pop, rock, i rap/hip hop ha esdevingut una sorpresa i, basant-nos en l’èxit obtingut, benvolguda, com dirien els Manel. Les etiquetes identificadores del nou fenòmen són diverses i sembla que la que guanya més força és la de mashup, entenent-la com a una hibridació genèrica entre dues cançons o estils musicals. Un dels seus màxims exponents és Armando Christian Pérez més conegut com a Pitbull, sens dubte, un personatge pintoresc. Se’l defineix com a cantant, qualitat de la qual discrepo totalment, cosa que fa trontollar tots els fonaments de la història de la música. Amb frases tant emprenedores com “I know you want me”  “Dale!” “Sube sube, hasta las nubes” o “Rumba, siiii, ella quiere su rumba como?”  ha captivat a mig món, amb la col·laboració inestimable de cantants que fins ara havien triomfat en solitari com Usher, Rihanna i qui sap quants més. Estrany tot plegat...

Que s’aturi la funció! No es tracta d’un entreacte, sinó  d’uns segons per reflexionar. Qui ha deixat en llibertat a tota la colla de ‘’dj-predadors’’ que s’han apuntat a la festa moldejant i fent-se seves  les creacions dels 80-90? Algú pot respondre?  ‘’Música de llauna’’ diria el meu pare.   

On queden tots aquells Serrats, Llachs, Raimons i companyies que varen promocionar la música d’autor en una època propícia per fer tot el contrari? On resten els “Que tinguem sort”, “Cançó de matinada”, “L’estaca”, “Al vent”... o no cal que siguin de casa, fenòmens, segurament més mediàtics com ara The Boss Springsteen o tants altres que puguem recordar. La música d’autor en general, fent menció especial a tota aquella reivindicativa, amb afany de lluita, de canviar quelcom.

Arribats en aquest punt, avui, els dos creadors d’aquest text, que amb més o menys fortuna serà llegit per uns pocs, us proposem algun dels temes que queden en la nostra memòria i que de tant en tant truquen a la porta per tal que els donem la benviguda per enèsima ocasió.

Avui som dos, emulant, esperem que amb major sort, aquest nou estil musical del qual hem parlat al llarg del text, conscients però, de no fer cap destrossa més enllà de les nostres humils opinions.

Així doncs us deixem amb les nostres propostes:


Your Body is a Wonderland (John Mayer, 2003)

Cant de l'enyor (Lluís Llach, Marina Rossell i Mª del Mar Bonet, 1985)

Escrit gentilment per Núria Pulido i Arnau Martí

Arenga

Deixarem d’existir durant 18 dies i 18 nits. Somiarem com mai ho hem fet fins ara. Un seguit d’emocions atemptaran contra la nostra persona. Restarem atents a cada pas, a cada moviment, a cada detall, a cada instant per no perdre’ns en el camí, un camí que pot esdevenir memorable o detestable, però que al cap i a la fi serà únic perquè no  tenim cap precedent que ens indiqui el contrari.

Davant d’una situació com aquesta molts pensaran en la prudència, en el fracàs, en la frustració, en la impotència. Altres en canvi es llençaran a la piscina, s’embenaran els ulls o posaran les mans al foc apostant per l’optimisme desfermat, la eufòria desmesurada, inclús, rosant la prepotència.

Considero que comparteixo atributs d’ambdues apostes, però més enllà d’aquestes, crec que el que realment ha d’imperar en les nostres ments i en els nostres cors és, per damunt de tot, la il·lusió. Il·lusió per poder presenciar una possible fita mai recordada, mai produïda, mai, fins i tot, pensada.

Algú dubta que en qualsevol dels 4 partits el nostre equip no renunciarà a la seva manera de jugar? Algú dubta que els nostres jugadors ho donaran tot per intentar assolir la fita que se’ls presenta? Algú dubta que tot i perdre algun partit els nostres jugadors sabran sobreposar-se?

Espero que per a tots aquells qui compartim un mateix sentiment no suposin més que un seguit de preguntes retòriques les quals no necessiten resposta.

Jo ho deixo aquí, doncs, m’han vingut a buscar. La il·lusió ha trucat a la meva porta i diu que el camí que hem de recórrer és molt llarg i que hem d’estar preparats. Li faré cas perquè sé que és autèntica, que es prometedora, i aquesta, és de les que mai defrauda.

I és així com m’agrada a mi, i no en sabria dir res més, canto i sempre em sabré: malalt d’amor pel meu país [i pel meu equip].

Visca el Barça i Visca Catalunya.

"Who am I?" "I am a champion"

Arnau